El darrer trekking

No hem estat capaços d’estar fins les 8 a la tenda, ja tenim l’hàbit de matinar! Després d’esmorzar hem fet un trekking de nou, previ llarg pagament a l’oficina del parc. A Rwanda la burocràcia és molt estricta i han de fer un rebut per cada moviment de caixa. Tenint en compte que a aquestes alçades de viatge ja només queda una mica de moneda de cada país....si per postres cal anar fent canvis, doncs ja us ho podeu imaginar, gairebé hem trigat tant com a fer la meitat de la sortida.

El terreny continua essent molt accidentat i cal de nou baixar ben avall i per tant després caldrà pujar-ho de nou. A mig camí, entrem dins el bosc i el rànger va obrint camí a cop de matxet. Al cap d’una estona trobem els micos, l’objectiu del nostre trekking. Son molt amunt, bé, els arbres són força alts i ells no paren gaire per la part baixa. El soroll és diferent a la resta dels que hem vist fins ara.

En veiem dues races, els Mangabis i els Bluemonkeys, ambdós tenen el mateix tamany, l’esquena molt peluda, i colors força similars però es distingeixen si no es miren a contrallum.

Tornem, muntanya amunt, passant pel costat d’unes plantes on el rànger ens comenta que s’estan menjant el bosc perquè ja no hi ha elefants que son els que se les menjaven. L’any vinent tenen previst portar elefants del Camerun per tornar a equilibrar l’ecosistema.

Dinem i de nou al camió cap a Butare, el camí de la ruta té un paisatge encisador, camps verds, marrons i grocs, entre turons i boscos. Per la carretera i pobles, gent caminant amunt i avall cridant al nostre pas Mzungus, que vol dir Blancs!!

A dalt del camió, musica i ball tipical spanish esparveren dues angleses que hem recollit i portem cap a Butare, on passarem la nit i hi arribem prou d’hora com per anar a fer un tomb pel poble.