Heli - Hike

Hem tingut molta sort, tornem a tindre sol solet!. Hem dormit al Westland Tai Poutini National Park, al poble de Franz Josef. El principal atractiu d’aquí son els glaciars de Franz Josef i el de Fox. A cap altre lloc del planeta a aquesta latitud hi ha glaciars tant a prop d’un oceà. A la vegada se’ns fa estrany tindre un bosc tropical plujós a costat d’un glaciar. No ens ho havíem imaginat pas així. Però és molt i molt bonic.

Ens sorprèn la dada de la velocitat d’avançament del glaciar, 1m diari, arribant als 5m en algunes ocasions.

Aprofitant que estem aquí tant lluny de casa i potser no hi tornem i el sol ens acompanya, hem decidit fer un Heli-hike, és a dir, un helicòpter ens deixarà (i més tard recollirà) enmig del glaciar Franz Josef a partir del qual farem un trekking amb grampons veient les diferents parts (seracs, pinacles, morrenes, gel blau, esquerdes ....) que formen un glaciar. Acompanyats d’un parell de guies experts.

Només aixecar-se l’helicòpter, ha fet un petit recorregut panoràmic per sobre de tot el glaciar on hem pogut gaudir d’unes vistes espectaculars. Molt recomanable de fer.

Al arribar ens hem posat uns grampons als peus per poder caminar per sobre el gel sense patinar. Hem passat per diferents petits túnels de gel, així com per diferents formacions i zones. Calia anar amb compte a on es posaven els peus perquè en alguns llocs hi havia tolls i forats. Hem anat cap a la part més empinada del glaciar, on es formaven els seracs i els pinacles i passant a través d’ells per passos de variada dificultat. En els passos més difícils els guies amb el piolet formaven escales al gel per facilitar-nos el pas.

Les dues hores de caminada ens han passat volant i ens ha recollit de nou l’helicòpter per baixar-nos.

Només arribar a baix s’ha començat a tapar el dia però tot i que ha començat a ploure, hem anat a conèixer el veí glaciar Fox, aquesta vegada a peu. Per arribar fins al front, hi havia una petita caminada d’una mitja hora, per tant, hem dinat abans a l’autocaravana esperant que parés de ploure. Però no ho ha fet, per tant, gore-tex i a caminar. (La Montse s’ha quedat fent la migdiada dins l’autocaravana). El camí anava per la llera del riu i la boira dels cims dels voltants li han donat una altra perspectiva i encant.

De nou trasllat, fins a Greymouth, parant a Hokitika poble famós per l’artesania de Jade verd, al qual hem arribat a mitja tarda i ja estava tot tancat. Aquí a les 17 hores, ja tanquen i els pobles queden deserts com si fossin pobles fantasmes de les pelis de l’oest.

Així que hem continuat cap al nord fins a Greymouth, poble coster del mar de Tasmania, on passarem la nit i demà ja visitarem!. Estem molt contents del temps perquè ens deixa poder disfrutar de les activitats de cada zona i ens plou quan ens desplacem, que ja som a cobert!.

Jet Boating a Queenstown i camí cap als glaciars

Ens llevem a Queenstown, considerada la capital dels esports d’aventura de tot el país i per els autoctons la de tot el món, s’ofereixen un munt d’activitats, hi ha molta gent comparat amb el que hem vist fins ara, però no deixa de ser un poble.

De les moltes activitats que es poden fer (bungy jumping, espeleologia, rafting, esquí, jetboating, paracaigudisme, ala delta, mountain bike, ....) no podíem marxar d’aquí sense provar-ne alguna i hem escollit el jet boating pel riu Shotover, a través d’un estret congost. Es tracta d’una llanxa motora que pot navegar amb zones de poc calat, a tota velocitat i fer girs de 360 graus de cop. T’esquitxes en els girs i quan va pel congost sembla que t’has d’estavellar contra les roques. Els conductors dominen molt perquè a tota velocitat s’acosten moltísim a les roques, troncs, etc... fent-te pujar l’adrenalina al màxim. Molt recomanable per a tothom, son només trenta minuts de disfrute.

Més bèstia, son les activitats de jumping que ofereixen des dels ponts de la zona, fins 134m d’alçada vertical o un de 100m verticals i 200m de pèndol a continuació sentat amb cadira o lligat pels peus. Hi ha de tot per a tots els gustos, senys i butxaques.

És un lloc amb un entorn bonic, el poble en si és massa turístic però molt recomanable per als amants dels esports d’aventura en plena natura.

Pels amants freakes del Senyor dels Anells, (eh, cunyá...va Jana, que ja deus estar remirant la peli de nou, ai no, que les tenim naltros!!) dir-vos que pel voltant del poble és on s’han rodat més escenes de tot el país. Com a exemple podeu trobar: “Middle Earth”, “Ithilien”, “Amon hen”, “Pilars of the kings”, “River Anduin”, “Ford of Bruinen”, “Gladden fields” i “Ford of Bruimen”. S’organitzen excursions en 4x4 per veure els emplaçaments, hi ha llibres, etc... tot un món.

Abans de marxar hem passat per una ferreteria, a la zona de La Tierra Media (no és conya), a comprar un plàstic i cinta americana per fer un bon pegat a la carícia que li varem fer a l’autocaravana d’ahir. A la part del darrera de la botiga hem trobat una escala perfecte per a poder treballar amb tota comoditat, seguretat i salut!.

De nou carretera, direcció als glaciars de Franz Joseph i Fox. Passant pel Parc Nacional de Mont Aspiring. Avui de nou ha fet un dia fantàstic de sol així que hem disfrutat molt de tot el recorregut en cotxe. Ja a la costa oest, en un dels trams de carretera arran de mar hem llegit un cartell que deia " Vigileu amb les pedres a la carretera quan hi ha mala mar" i hem pensat...perquè?. Només ha calgut mirar a l'esquerra. Entre el mar i la carretera hi ha una petita escollera de pedres de diferents tamanys i les més petites (tot i que hi ha excepcions), la gent ha fet petites fites. Nosaltres també!. Així hem col·laborat que quan hi hagi mala mar s'ompli més la carretera de pedres. No sabem si hi ha algo Maorí amb tot això, esperem sigui bo! sinó...perquè en posen tantes?.

De nou, ara per la nit, estem connectats des de l’autocaravana i esperem que demà faci bo un dia més almenys per la visita als glaciars. Així com també esperem els vostres comentaris que després del pont que heu tingut, tindreu feina a llegir i a comentar!

Milford Sound Fiord

Matinem per recuperar els km que hauríem d’haver fet ahir al vespre. Durant la passada nit, aprofitant el wireless dins de l’autocaravana (això és un luxe!), varem reservar un creuer pel fiord de Milford Sound. I hem tingut molta sort perquè ha fet un dia de sol espatarrant. Ni un sol núvol, i un cel d’un blau molt xulo. Pel camí, no hem parat fins a Te Anau que és l’entrada del Parc Nacional dels Fiords (el més gran del país amb 1,25 milions d’hectàrees), hem posat benzina i hem confirmat la reserva ja que el Milford està en una carretera cul de sac de 120km sense cap estació de servei, ni poble ni res de res. La topografia abrupte i confusa, la costa accidentada, el bosc dens i el clima desafiant han provocat que la regió no hagi desenvolupat ni carreteres ni nuclis urbans.

Al llarg d’aquesta única carretera, està ple de zones on parar, llacs per veure, vistes espectaculars, caminades curtes de 30-40 minuts,... en fi, que hem tingut que ser selectius i parar el màxim possible però controlant l’hora del creuer al qual hem arribat just a temps.

El darrer tram de carretera per arribar a la terminal, cal passar un túnel molt petit i estret i anar baixant una carretera avall amb unes paelles i pendents pronunciades com Sa Calobra. No es pot parar per risc d’esllavissades en alguns trams, però anem tard i tampoc pararíem més.

Una vegada al vaixell, pugem a dalt de la coberta del vaixell i prenem posició d’un bon lloc, el qual no deixem en tota l’estona, hem tingut molta sort. Fa un ventet ben fresc, sort que tenim un sol a sobre que escalfa!. Sortim i comencem a avançar entre els fiords, impressionants, el pic Mitre (un dels més alts) allà mateix nevat, salts d’aigua per tot arreu, hem vist pingüins arran de costa, lleons marins, ....Mica en mica entre fiords, arribem al mar obert on reculem per tornar a port. No ens podem creure que haguem tingut tanta sort amb el dia que fa, doncs és una de les regions més humides del món amb una mitja de 7000mm de precipitació anual.

De tornada cap a Te Anau, per la mateixa carretera, parem per fer alguna excursió més aprofitant el fantàstic dia que tenim.

Just fent el túnel de tornada, estret, fosc i irregular, hem tingut la mala sort de descapotar l’autocaravana, sense voler, no pel dia solejat que fa.

La senyal de gàlib exterior indica 3,85m d’alçada, sense tindre en compte que, deu ser el punt més alt perquè està obert a ambdós sentits i amb autocars amunt i avall.

Així que a mig túnel, i just quan hem creuat un autocar, anant controlant retrovisors a dreta i esquerra hem sentit un crashgrrrr . Hem rascat el lateral superior esquerra, on dormim!

Al sortir del túnel és quan ho hem vist perquè a dins, tant fosc no es veia res de res ni sabíem on havíem rascat. En resum, la fiança a prendre pes cul.

La sort és que podem continuar el viatge bé perquè és més un tema estètic que altra cosa. A la que puguem li posarem una protecció per si un dia ens plou.

Quilometrada de nou fins a Queenstown, passant per paisatges de nou captivadors. Tot és preciós, sembla mentida que sigui tant bonic tota l’estona, verd, verd i més verd i blanc de neu, de bens i d’autocaravanes per les carreteres i blau de llacs i del cel d’avui i res més, alguna casa aïllada amb el seu bestiar. Per cert, hi ha forces cérvols a part de bens.

Pingüins i Catlins

Ens hem llevat d’hora per entrar a la primera visita per veure els pingüins d’ull groc i els blaus. Tot i que la millor hora per veure’ls és al vespre, no podíem esperar fins tant tard per tema planing. Potser és per això que n’hem vist pocs i de lluny. Perquè us en feu una idea, el pingüí d’ulls grocs (en perill d’extinció) mesura d’alçada 60cm, el tercer més alt de les divuit especies que existeixen. Els de l’Antàrtida més alts mesuren 150cm. Els blaus, son els més petits que existeixen i fan entre 20 i 30cm. Ja ho veieu, no els hem vist d’aprop però hem fet un bon curs!.

La visita està muntada de manera que es va d’observatori (tipus el que s’observen aus) a observatori per una espècies de túnel-trinxera fet amb fustes i recobert amb plantes per integrar-lo al màxim a l’entorn. Des dels observatoris es poden veure unes petites cabanes tipus niu on potser que hi hagi algun pingüí o no.

Si n’hi ha, seguint la llei de Murphy, és a la caseta més llunyana de l’observatori on un està, amb la càmera a la mà i el zoom a tope i queda lluny. Al tríptic es veuen fotos on gairebé s’acosta el pingu a saludar-te i és que per 40 dolars ja ho podrien fer!. En resum, que si no ets un gran aficionat a la matèria, el nostre parer i potser les expectatives eren massa grans, no paga la pena.

Tot seguit, hem anat fins al cap Nugget de l’illa sud per una carretera panoràmica, la Southern Scenic Route, que travessa com a destacable la regió dels Catlins entre algunes més. Al far només s’hi arriba caminant i té unes vistes espectaculars. Els darrers cent metres hi ha caiguda en ambdós costats a l’oceà i al far hi feia una ventolera impressionant. Semblava que allà s’acabés tot. Les roques tenen unes arestes molt marcades per l’impacte de les onades.

Des d’aqui en marxat direcció Invercargill seguint la Southern Scenic Route, des d’on surten moltíssimes excursions i visites francament atractives. La llàstima nostra ha estat la manca de temps i el xim xim que ens ha acompanyat tota l’estona. Hem passat per uns paisatges que semblaven camps de golf, això si, plens d’ovelles, algunes molt i molt peludes. També hi ha zones de boscos plujosos els quals en alguna ocasió, igual que els prats verds, arriben fins arran de mar. Estar per aquesta zona en ple estiu ha de ser molt xulo. De fet, és una zona encara més poc habitada que tota la resta que hem vist. Si algú busca tranquil·litat i pau, aquí està assegurada.

Aniversari a les antípodes

Per fi hem tingut una mica de temps i de connexió i hem penjat més fotos a Picassa. Mireu-les !!! (http://picasaweb.google.com/mcanals.fotos)

Avui en faig trenta i molts pocs, un!. I dotze hores abans que la resta d’anys celebrats, això de viure els dies abans és curiós. Bé, comencem el blog d’avui:

La zona d’acampada que varem trobar ahir nit després del sopar està en venda i ningú cobra l’estada així que ens ha sortit gratix. Estàvem al costat mateix del mar però no sentíem les onades perquè estava caient un bon xàfec.

Allà mateix a uns 5km hem anat a visitar les Moeraki Boulders. Unes pedres perfectament rodones arran de mar en plena platja de sorra. Com comenta la guia de viatge, és com si un nen gegant hagués estat jugant a caníques i se les hagués deixat allà, sense més. Algunes d’elles arriben als 2m de diàmetre i estan en part enfonsades a la sorra. El que seria la pell de les pedres té esquerdes i unes ratlles que semblen una closca de tortuga. Les roques tenen 60 milions d’anys, no han caigut del cel ni les ha portades el mar, com ens ho expliquem aleshores?. El Marc m’ha fotut un rollo geològic que no se’l creu ni ell. Durant la visita no ha parat de caure un xim xim però això no ha impedit a que el Marc s’anés enfilant de roca en roca i quedés aïllat amb el vaivé de les onades (tinc petits vídeos divertits).

Després hem anat a visitar el far de fusta de Kaiks, des d’allà hem vist diversos lleons marins sobre les roques. Per arribar al far, hem anat per una pista sense asfaltar amb forts pendents, però l’autocaravana està feta una campiona i tira molt pel volum que té.

La pista era preciosa, uns prats verds plens de vaques, ovelles, cavalls i alguna llama com si fóssim al Perú.

Ens dirigim a Dunedin, la primera ciutat que es va fundar a NZ, on va arribar el capità Cook. A part de moltes altres coses (universitat, església, catedral, places, etc...) hi ha la fàbrica de xocolata Cadbury!! Lila com la xocolata Milka, la de la vaca (que no ríe, je je). L’estació de tren destaca per la seva bellesa tant exterior com interior. Potser és l’edifici més bonic de tot Dunedin. Té cent anys i és d’estil eduardià, amb paviments de mosaic, vitralls i ceràmica esmaltada en paraments com a destacable.

Hem tret bitllets pel tren antic de Taieri Gorge Railway per després de dinar. Així que hem anat a dinar a un Starbucks per aprofitar que mentres dinàvem teníem wireless i podíem enviar tot el que hem penjat aquest matí dels darrers dies.

El tren recorre uns seixanta kilòmetres en dues hores passant per paratges de muntanya només accessibles pel tren. Túnels molt estrets de la mida del mateix tren i poc més, viaductes altíssims d’estructura metàl·lica, ... En algun punt el tren fa alguna parada per contemplar el paisatge. La mitjana d’edat del passatge era més aviat alta, semblava que ens havíem camuflat a l’excursió del mes de l’avi turista, però tot i així ens ha agradat molt. De fet, presumeix de ser un dels trajectes de tren més bonics del món. Haurem de fer-los tots per donar-los la raó.

Arribats a Dunedin, agafem l’autocaravana i ens dirigim cap a la península d’Otago, coneguda per les seves reserves de pingüins d’ulls grocs, pingüins blaus, lleons marins i colònies d’albatros a visitar demà.

Per la carretera que hi porta, que va arran de mar, molt molt arran i sense barana de protecció ni voral a l’estreta carretera, hem trobat un camperpark amb wireless, on ens hi quedem donat que està prohibit acampar en aquesta zona, deu ser per no espantar els pingüins.

Parc Nacional del Mont Cook i glaceres.

Fins avui no hem trobat internet, per molt civilitzat que sembli aquest país, això està molt deshabitat, tranquil i a mitja tarda ja no corre ningú i tot està tancat, fins hi tot els cafes internet!!.

Hem dormit a uns 25 km del Parc Nacional del Mont Cook, com que ahir al vespre la recepció del càmping ja estava tancada, aquest matí ens hem trobat una nota que passéssim per recepció. Es deurien pensar que marxaríem?!.

Fa un dia d’aquells que el sol i els núvols entre ells no es decideixen quin és el protagonista. De totes maneres, el cim del Mont Cook (3.754m) es veu bé tot i que pel darrera es veuen unes boires amenaçadores i cal afanyar-se perquè potser a mig matí, ja queda ben tapat.

Ens calcem les botes i fem la Kea Point Track fins al View Point, al capdamunt de la morrena lateral de la glacera Mueller. El M.Cook ja s’està tapant i només es deixa entre veure a través de les boires que avancen amb rapidesa degut al fort vent. Mentre fèiem fotos s’anaven sentint com queien petits allaus. Es impressionant el soroll, molt similar a una tronada però més esmorteïda i continuada i en alguna ocasió es veia el despreniment. Espectacular!!

Hem tornat fins al punt de sortida i allà hem agafat la vall del costat, que és el trekking que va fins al camp base del M.Cook per pujar-hi. Al inici d’aquest ja ens han informat que no hi podríem arribar perquè una esllavissada de roques s’havia endut el camí. Així que només hem pogut arribar fins aquest punt on estava tallat.

Pel camí hem creuat el riu Hooker per un pont penjat molt estret, tipus one way. Belluga força pel mateix moviment de caminar i pel vent que feia. El sol s’apagava i començava a plovisquejar tot i així el blanc del voltant era enlluernador.

De tornada a l’autocaravana hem dinat i després de seguida hem anat cap al mirador de la glacera de Tasman a veure els Blue Lakes, que més aviat son verds i la mateixa glacera que en part és un llac des de fa només vint anys. Canvi climàtic??.

Les vistes des d’aquí dalt i a tota la vall, la Terra Media del Senyor dels Anells, eren precioses, perfectes, impressionants. En resum, ens ha agradat moltíssim, llàstima de no tindre més sol, tot i així s’ha aguantat durant els trekkings i ha començat a ploure ja al cotxe camí de Moeraki.

A mig camí i mig diluvi, hem parat a la vora de la carretera per canviar de conductor i ho hem fet, casualment, en l’únic lloc on hi havia un home. Al veure que paràvem s’ha acostat. De fet, nosaltres ni l’havíem vist fins que ha començat a venir cap al cotxe.

Ens pensàvem que era un autoestopista i ens tocava portar-lo però no, tant sols, venia per veure si ens calia ajuda i tot anava bé.

Com que tot anava bé, hem tingut una petita conversa (ja que l’home s’estava mullant) i hem seguit el nostre camí.

A Moeraki, un petit poblet pesquer de la costa est, hi hem arribat de nit però ja sabíem on anàvem. Totes les guies recomanen el restaurant Fleur’s Place, i directes hi hem anat. Aparentment i de nit, és una casa arran de mar una mica deixada (de fora), tot i que realment és una elegant cabana de fusta (de dins) on té la fama, i us ho confirmem, de servir els millors plats de tota la illa sud. Com és lògic l’especialitat de la casa és el peix, acabat d’arribar dels vaixells que hi atraquen a tant sols uns metres. És un lloc acollidor on hem celebrat anticipadament el meu aniversari (montse). Hem arribat una mica tard i no hem pogut escollir res de la carta però potser no ho haguéssim encertat tant. Ens han servit una deliciosa i exquisida sopa de peix de closca (musclos verds, petxines xxl, cargols de mar, ....) i un paté d’ànec amb un pa casolà per llepar-se’n els dits. No hem fet postres perquè ja tancaven. (demà ja menjarem pastís en algun lloc!).

He comprat el llibre de cuina del restaurant on hi ha la recepta de tots els plats de la carta per estacions de l’any. El cuiner ens l’ha signat hi tot! El tracte de la gent, una vegada més ha estat excel·lent. Fins demà!

Christchurch i Lake Tekapo

Sona el despertador, i costa aixecar-se. Hem dormit molt bé a l’autocaravana. Ens dutxem i esmorzem (tenim torradora!!). Durant la nit s’ha carregat la bateria, al matí després d’haver rentat plats i dutxar-nos hem volgut omplir el dipòsit d’aigua i al sortir hem vist que la clau de pas del desaigua del dipòsit de grises no estava tancat i sense saber-ho....”la hemos liao parda” pel voltant de l’autocaravana estava tot inundat !

Comencem el tour per NZ visitant el centre de Christchurch, la més anglesa de totes les ciutats neozelandeses. Hem tingut que aparca

r al carrer perquè cap pàrking acceptava un gàlib com el nostre. Aquí hi ha una zona blava amb límits per minuts, zones de 5 i 10 minuts (gratis) i d’una hora i dues hores màxim (de paganini).

Comencem a caminar per la ciutat, tot i que la sensació és de poble, la gent és molt agradable i tot està molt cuidat. Hem començat a la plaça de la catedral, previ canvi de divises, i hem continuat cap al riu Avon que va serpentejant per dins del centre donant-li un encant especial per tot arreu on passa. Es poden fer passeigs amb batea amb un gondoler empenyent el pal contra el fons de l’aigua.

Aquí és primavera i tot està molt verd i florit. Tenen els jardins amb flors de molts colors i un jardí botànic imprescindible de veure i preciós en aquesta època de

l’any. Hi ha més de 10.000 espècies de plantes, arbres i flors autòctones i foranies diferents en u

na extensió de 30 hectàrees de parc.

Christchurch té un tramvia antic del 1905, actualment encara estan en servei els mateixos, això si restaurats. Un tram del seu recorregut travessa un atri de vidre que cobreix un carrer peatonal estret amb botigues i cafès amb terrasses en ambdós costats.

Per dinar, hem tornat a la plaça de la catedral on aquest matí hem vist que hi havia mercat amb musica en viu. Allà hem comprat en un Baked Potatoes unes patates al caliu que les preparaven per endur

, obertes i acompanyades de tot i més a escollir (coleslaw, formatge, xampinyons, carn, pinya, ....) Boníssimes! El senyor de la parada ens ha volgut explicar els diferents punts d’interès de la ciutat i no ens deixava dir-li que ja ho acabàvem de visitar tot i que fèiem tard al parquímetre de l’autocaravana.

Carretera i manta en direcció al llac Tekapo. Pel camí hem parat a Geraldine, un petit poblet que a part de tindre el jersei més gran del món (una espècie de patchwork de llana) no té res més. Així que hem seguit ja per una carretera més secundària fins al llac passant per paisatges francament espectaculars. Enlloc de teletubbies està ple d’ovelles amb molta llana. Que si les enganxen les senyores de Geraldine per fer un jersei més gran es quedaran ben pelades!!

Hem fet una parada al llac i hem estirat les cames per la vora. Quina tranquil·litat, quin cel més blau, net i clar. Es respira molt bé! i també fa fred clar, doncs es veuen tots els cims encara nevats.

De nou a la carretera, decidim seguir avançant cap al Mont Cook (cim més alt de Nova Zelanda) el qual aquesta tard

a abans d’ennuvolar-se hem arribat a veure’l mentre s’anava fent fosc. A veure si demà tenim un dia de sol com el d’avui i està tot ben esplèndid.

New Zealand amb autocaravana !!!

Arribem a Auckland després de deu hores d’avió i ja està plovent. Tot i que fem escala per agafar el darrer avió fins a Christchurch, a l’illa del sud, cal que recollim maletes per tal de passar un control biosanitari d’entrada al país.

Es fa una declaració signada conforme no s’entra cap mena de menjar, ni plantes, ni animals, independentment de les drogues, els explosius i les pistoles. Hem tingut que dir que dúiem botes de trekking usades, fet que ha implicat, desfer les maletes (sempre et demanen el que hi ha a sota de tot), perquè poguessin examinar les botes. Se les han endut i ens les han tornat amb la sola impecablement neta! Per si algun insecte de la darrera caminada pel Montsant no tenia el visat d’entrada !

Un parell d’hores d’espera fins el següent avió s’aprofiten tot fent una becaineta, posteriorment un vol curt d’una horeta i ja som al destí inici del viatge. Fa un fred que pela, tot i que fa sol.

Truquem a la companyia de l’autocaravana, ens recullen i ens porten fins les seves oficines on comencen les explicacions del seu funcionament. Tot i haver demanat una autocaravana petita, ens han dit que les tenen ocupades, i que pel mateix preu ens en deixen una de 8m de llarg i gairebé 3m d’alçada, de sis places. Ja ho sabeu, qui s’animi, tenim lloc!!

Això és un camió andante, amb lavabo, dutxa, microones, tv amb dvd, nevera, calefacció, dues taules, tres llits dobles,....sense jacuzzi però espai n’hi ha.

Anem a engegar-la i és de canvi automàtic. Fantàstic, no en tenim prou amb la longitud i que aquí es condueix per l’esquerra. Cal estar molt atent, amb jet lag a sobre, rotondes al reves, sense conèixer el país i un camió a moure! Quin estrès!.

Anem al súper i també fa un fred que pela. Tenen les neveres al màxim a tot el perímetre del súper, comencem pels passadissos centrals....

Busquem un car-park a Christchurch on endollar la calefacció i passar la nit.

Hong Kong de dia

Ens llevem tard perquè tot i posar el despertador no havíem canviat l’hora i encara li quedaven hores i hores per sonar. Coses del jet lag.

Prenem el tramvia de dos pisos (herència britànica) davant de l’hotel direcció al centre, al Banc de Xina, emblemàtic gratacels de Leo Ming Pei. Es troba envoltat de molts edificis on en destaca també el Banc de Hong Kong de’n Norman Foster. Això és tipus Nova York però a lo asiàtic.

Esmorzem a la cafeteria del mateix banc entre encorbatats, i tot seguit ens dirigim al “Tram Peak”, un funicular que et porta amb pendents inclinades de fins a 45 graus entre edificis i jardins fins a The Peak. Un turó que és el pulmó verd de Hong Kong (tipus Collserola) des d’on hi ha una panoràmica fantàstica de tota la ciutat i la badia de Kow Loon. Llàstima de la permanent calitja que hi ha.

Tornem a baixa amb el funicular i provem d’anar caminant avall fins l’estació del ferry. Diem provar perquè ens és molt difícil donat que l’entramat dels carrers no és ortogonal i està ple de vies rapides entre gratacels tipus ronda. Aquí el sr. Cerdà no hi va posar els peus !.

Per tant, un taxi d’aquests baratets (1€), i fins al ferry que ens creua cap a Kow Long. Passegem per l’Avinguda de les estrelles de “HongKoliwood”, on com a L.A. hi ha les emprentes de les mans d’actors famosos. Aquí no els coneix ni el Tato, exceptuant en Bruce Lee i en Jackie Chan. Això si, els autòctons els coneixen tots i s’hi fan fotos.

Gairebé ens firem una càmera de fotos, la novetat d’aquí, la 7D de Cànon. Una vegada ja teníem regatejat el preu i tancat (gairebé 45 min negociant) ens diuen que OK hi que tornem demà que ara no en tenen en stock. Quan ja la teníem coll avall i anàvem tard per arribar a l’aeroport. Això no es fa !!

Agafem un tren express direcció l’aeroport per marxar cap a Nova Zelanda! .

Escala a Hong Kong

Despres d un any i una setmana sense fer vacances (l escapada a Berlin no conta...) ja hi tornem a ser!. Aquesta vegada, Nova Zelanda i Fiji, via Hong Kong, on som ara.

Arribem un diumenge i marxem dilluns a la tarda, per tant, la cosa es concentrada pero esperem suficient.

Fa una mica de xafugor, i el skyline es a lo Nova York pero amb un aire molt asiatic, de fet hi ha grans i moderns gratacels a costat de alts edificis en un estat gairebe ruinos, si menys no amb mala cara. Tot plegat enmig d una calitja i unes flaires de menjar d aqui que el cos ja sap que un es troba lluny de casa.

Per la tarda hem passejat pels mercats amb mes bullici, el de l electronica, i el lady s market, amdos amb forca pirateria. Des d ipods pirates a dolentes imitacions de Louis Vuitton passant per copies de Rolex de tots els models. Tot a preu d acord al que es compra! una copia.

Se ns fa tard i prenem un taxi per arribar a temps a l espectacle del port. Les distancies enganyen, sembla que ho pots fer tot caminant i no. Una illa d edificis, es un bon tros. El taxi se li obren les portes soles com als de Nova York. Son molt economics! i rapids, i no hi ha gaire transit per lo gran i dens que es HK.
Al vespre nit, passeig pel port per veure l espectacle nocturn de llums que ofereixen cada nit els gratacels mes emblematics de la ciutat. Impressionant la quantitat de gent que hi assisteix, potser perque es diumenge? no ho sabem, estava ple d autoctons i el fan cada dia.... Tambe hi ha molt xino aqui a la Xina. Molta densitat!!

Finalment agafem un ferry cap a l illa de Hong Kong on tenim l hotel reservat. Un altre taxi fins la porta, tambe de menys de 3 euros i a dormir, estem rebentats!! el jet lag no ens afecta, aqui son les 11 de la nit, a Barcelona les 5 de la tarda.

Fins al proper! (sense accents ni apostrof... teclat xines, fotos quan poguem).