Sarajevo, ciutat multicultural

La previsió del temps no és gaire bona per avui, sembla que cap al migdia començarà a ploure i ho farà intensament durant tota la tarda així que sortim disposats a aprofitar el màxim possible el dia.

Sarajevo, a part de ser la capital de Bòsnia i Hercegovina,  és una de les ciutats més importants dels Balcans amb molta riquesa històrica, especialment amb la seva creació per l’imperi otomà el 1461. Més endavant torna a ser rellevant a la història amb l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria que va marcar l’inici de la primera Guerra Mundial. Ja més recentment, en la nostra memòria, l’any 1984 es van dur a terme els Jocs Olímpics d’hivern i el 1992 tristament, Sarajevo va ser un important centre del setge de la Guerra dels Balcans.

Comencem la visita a peu des de l’allotjament, molt proper al parc on hi ha la At mejdan o Pavelló de Música i que anteriorment havia estat un lloc d’execucions públiques.  Com no actualment és un bar, com canvia tot al llarg de la història... Just al costat hi ha el Pont Llatí, un pont de pedra per sobre el riu Miljacka coneguat principalment perquè va ser lloc on es va produir l’assassinat del successor al tron austrohongarès, el qual després d’aquest succés es va declarar la guerra a Sèrbia desencadenant seguidament la primer Guerra Mundial.

Des d’aquí seguim riu amunt passant per davant la mesquita de l’emperador (la més antiga de la ciutat) i posteriorment creuem el pont de davant l’Ajuntament, el qual entrem a visitar. Ens quedem francament impressionats per la seva bellesa, de fet és considera una de les joies que va deixar el domini austrohongarès a la ciutat.  Com la gran majoria de monuments, va ser destruït durant la guerra i ha estat restaurat seguint el seu disseny i decoració originals. En destaquem les cúpules, les pintures, el gran lluernari central i les precioses làmpades.  

Sortim i enfilem pel carrer Telali fins a l’alçada de la Font Sebilj, des d’allà remuntem el costerut carrer que ens portarà fins al cementiri Kovači. El primer tram de carrer és com els carrers del barri turc amb botigues d’artesans a ambdós costats que venen souvenirs, i algun cafè agradable amb bones vistes sobre Bascarsija (barri turc).

Aviat arribem on comença el cementiri tot ocupant la pendent de la muntanya. El setge a Sarajevo va deixar moltes víctimes que només miraven de defensar la seva ciutat, aquest cementiri és a la vegada una espècie de memorial on hi ha enterrats els soldats caiguts, hem volgut creuar-lo en silenci per pensar també en el que va passar. De nou totes les làpides tenen els mateixos anys de defunció, de 1992 a 1995. Entre les làpides hi ha una cúpula platejada que és on hi reposa el primer president de Bòsnia i Hercegovina, Alija Izetbegovic.

Remuntem el cementiri per arribar al Bastió Groc, un tros d’antiga fortalesa des de la que hi ha el mirador per excel·lència de la ciutat. Des d’aquí diuen que la posta de sol és molt bonica, però com que avui hi ha previsió de pluja ho visitem de dia.  Arribem al mirador, contemplem les vistes i volíem prendre quelcom fresquet però ha arribat un grup de turistes i el noi del bar, que està sol, s’ha saturat, pel que hem tirat avall. Hem entrat en una de les botiguetes d’artesans que hem vist de pujada per comprar un imant per la nevera que ens ha agradat i també una esclava (braçalet), totes dues peces d’alumini. Hem estat parlant una estona amb el botiguer i ens ha regalat un mapa de la ciutat que ens ha anat de perles per seguir fent el turista. 

De nou arribem al barri turc al seu punt més conegut, la Font de Sebilj. Hi ha força gent i molts coloms, però hem pogut fer-nos una foto a la font, amb forma de quiosc i feta de fusta i pedra (1753), d’on n’hem begut aigua. Diuen que si beus aigua d’aquesta font, tornes a Sarajevo, ja us ho explicarem.

Voltem la Mesquita Baščaršijska Džamija pels carrerons plens d’artesans del coure i de catifes i d’aquí hem fet parada i fonda per degustar els esperats Bureks, les “ensaïmades” salades farcides de carn, formatge, verdures,...que us parlavem l’altre dia. Hem trobat un petit local on només feien Bureks, bé, en funció del farcit el nom varia (Burek–Carn, Sirnica–Formatge, Zeljanica–Espinacs, Krompirusa–Patata, Heljdopita–Blat Sarraí). N’hem menjat un de carn i un altre de formatge blanc turc, tot acompanyat d’un got de fantàstic iogurt tipus kefir fresquet i boníssim, una delícia!. En Marc l’han deixat entrar dins de l’obrador i tot per veure com ho couen. Ha tornat ben acalorat !.

Després hem seguit passejant visitant l’església Ortodoxa antiga, que ens l’ha recomanat el senyor on hem comprat els souvenirs, però ens ha decepcionat una mica.  

També hem entrat al pati de la Mesquita Baščaršijska Džamija, a la Sinagoga, a la Catedral del Sagrat Cor, .... resumint Sarajevo és una ciutat multicultural on coincideixen moltes cultures i religions. En pocs metres pots trobar una Església Ortodoxa, una Església Catòlica, una Mesquita Musulmana i una Sinagoga Jueva.

A la sortida ens hem resistit a comprar un gelat, la veritat és que cada dia n'estem prenent un, només costen 1 KM (0,50 €) és un no parar!.

Continuant caminant per l'avinguda arribem a un punt on al terra hi ha la inscripció "Sarajevo Meeting of Cultures", que és el punt on es fusionen les dues cultures dominants (orient i occident). És curiós ja que a partir d'aquest punt el barri i les construccions canvien totalment d'estil i cultura.

Tot i ser diumenge està gairebé tot obert. Fins i tot, ens hem aturat en un mercat de fruites i verdures fresques i hem comprat uns préssecs grocs que tenen una pinta excel·lent.

Passejant pel centre podem trobar gran quantitat de marques de morters llançats durant la guerra... Molts estan simbolitzats amb pintura vermella per indicar els llocs on van morir més de tres persones...

Gairebé ho tenim tot vist aquí al centre així que ens acostem a l’allotjament per descansar una estona i arribar-nos, amb cotxe, fins a l’aeroport de Sarajevo. No marxem no, sinó que ben a prop és on es pot visitar part del túnel que van excavar durant la guerra els bosnians per poder fer arribar provisions, medicaments i evacuar ferits des de Sarajevo fins a fora la ciutat (part lliure de Bòsnia). Cal tenir present que els serbis els tenien completament rodejats i amb l’aeroport intervingut així que audaçment, van trobar una via clandestina d’alliberament sota terra entre el territori ocupat i el lliure.  

És impactant pensar-hi una estona i fer-se la idea del que va ser la guerra ja que el túnel tenia els accessos i sortides des de l’interior de diferents cases particulars. El nom del túnel no podria ser altre: Túnel de l’Esperança i és que per moltes persones ferides deuria ser la única opció que tenien de poder ser atesos fora del setge i salvar les seves vides.

Se’n visiten només 25 metres dels 850 m originals. A part hi ha una mica de museu, diferents audiovisuals (amb imatges que hem recordat haver vist a la televisió a casa els pares fa anys), i exemplificacions dels camps de mines i explosius en el pati de la mateixa casa. L’entrada costa 10 KM per persona. Tanquen a les 5 de la tarda!. Hem sigut dels últims a entrar i al sortir, ja dins el cotxe, ha començat a ploure de valent.

Molt contents amb el temps perquè ens ha deixat fer tot el previst, tornem a l’allotjament a descansar i seguir planificant la ruta !

Jajce, una sorpresa inesperada

A les 9 del matí comencem la visita a peu ja des de l’allotjament de Jajce, situat molt pròxim del centre d’aquest petit poble emmurallat.

Aquest poble va ser de vital importància durant l’edat mitjana i l’època otomana i més endavant essent un enclavament rellevant durant la Segona Guerra Mundial, tot i així, la informació turística només destaca la cascada de Plivski, amb 20 metres de caiguda per confluir el riu Pliva amb el riu Vrbas i puntualment també de la seva fortalesa, però val a dir que hi ha molt mes. Nosaltres el que ens va fer decidir venir a fer la visita va ser també un campanar romànic, el qual ningú esmenta i trobem francament preciós i amb molta retirada als de la vall de Boí.

Comencem per visitar la principal atracció turística de Jajce, la cascada. Be aquesta és maca, però val a dir que n’hem vistes de millors. Tot i així des d’aquí, a l’exterior del casc antic, es pot contemplar una bona panoràmica completa del turó emmurallat que engloba el centre històric.

Ens arribem a informació turística però el mapa que faciliten no és gens entenedor, pel que improvisem pels carrerons ja que es pot visitar tot sense pèrdua. Sempre amunt !

Entrem de nou al recinte emmurallat i enfilem els carrerons empedrats que pugen cap a la fortalesa. De camí fem parada al campanar i l’església que està en runes. Just al costat una torre circular de la muralla i unes catacumbes excavades a la roca fins a crear dos nivells soterranis. Seguim pujant amunt fins arribar a la fortalesa, que la visitem tot i que al seu interior no té res destacable. Ens limitem a recórrer la muralla per tot el seu perímetre, a fer la croqueta sobre la gespa, a degustar una poma d’un pomer que hi ha plantat enmig del pati i com és natural també badem una estoneta contemplant les vistes.

Seguidament de baixada entrem a la mesquita de les dones. La Queralt li agrada això de descalçar-se i estirar-se sobre les catifes toves de les mesquites. Costa sortir-ne !

Seguim per carrers empedrats avall entre les cases, hortets i petits jardins, alguns cuidats i d’altres ben deixats i la Queralt experimenta la seva primera reacció amb les ortigues, quina picor !!! Li hem dit que es fixi bé amb com és la planta per a que en un futur pugui reconèixer-la.

Deixem Jajce molt contents, val la pena visitar-ho, sense tenir res d'espectacular, tot el conjunt el fa encantador. Ens ha sorprès i agradat molt.

Marxem de Jajce per dirigir-nos, a tant sols 5 km, fins al llac de Pliva per visitar uns antics molins d’aigua originaris de l’edat mitjana. El llac de Pliva és del que en diuen llacs d’aigua pesada degut a la seva elevada concentració d’hidrogen i això fa que estiguin sempre en calma i reflexin com un mirall el paisatge que els envolta.

Visitem els molins d’aigua, n’hi ha un total de 24, numerats un a un en cadascuna de les seves petitones portes. Per accedir-hi es fa a través d’unes passeres de fusta que uneixen uns amb els altres per sobre els diferents canals d’aigua. Algun d’ells encara està en funcionament. Cal pagar per aparcar a la zona (1 KM/h) però la visita és gratuïta doncs estan situats en un parc públic. Abans d’entrar hem trobat una família fent un pícnic que ens han deixat bocabadats. Amablement hem preguntat per poder una fotografia i poder-la compartir i és que cada dia no es veu com “empalen” un xai per rostir allà mateix amb un foc de camp i mitjançant un dels artilugis que hem vist per algun dels mercats. Consisteix en un engranatge per fer rodar l’eix que travessa el xai i anar-lo rostint com si d’un pollastre a l’ast es tractés. Ah, i el millor, connectat amb les pinces a la bateria del cotxe! Vivir para ver! !

De nou al cotxe, carretera fins a Travnik on dinem només arribar. Volíem anar a un restaurant que recomana la guia que portem, però deu haver tancat o canviat de nom perquè no el trobem (la guia és de 2011..., per restaurants i allotjaments no és gaire de fiar je je). Finalment mengem un Donner Kebap fent molt feliç al Marc que li encanten. La veritat és que l’ha disfrutat i estava molt bo!

Ja amb la panxa plena i amb un bon sol, ens enfilem poble amunt.... cap a la fortalesa Otomana que presideix el poble. Estem fent bessons tanta fortalesa, i per postres la guia diu que no garanteix que es pugui visitar, que de vegades hi ha la porta tancada i a vegades amb sort, està oberta i la deixen visitar.

Per arribar-hi creuem el cementiri, fa cosa veure que gairebé totes les tombes tenen els mateixos anys de defunció 1992 a 1995 (Guerra dels Balcans).

Arribem a la fortalesa, està oberta, es pot visitar, cobren entrada i fins i tot hi ha un bar. Ja us he dit que la guia és del 2011 oi ? Doncs això, actualitzem informació: la fortalesa de Travnik es visita amb horaris reglats, el país poc a poc comença a adaptar-se al turisme.

Des de la fortalesa es pot observar la gran quantitat de mesquites que hi ha repartides pel poble, localitzant-se ràpidament pels seus minarets. Un d’ells ja ha encès l’altaveu i ha començat a predicar. La Queralt ens pregunta què fan i diuen, i per no entrar en detalls li hem dit que avisen a la gent per a que hi vagi perquè explicaran contes i llegendes. Ens ha contestat que vol anar-hi i li hem hagut de dir que cal ‘ser soci’ per entrar i així hem matat el tema i evitat que es fiqués dins la mesquita !!!.

Agafem el cotxe de nou per anar directes fins a Sarajevo. L’allotjament que hem trobat per Airbnb està be de preu, molt cèntric, és nou i amb aparcament inclòs. Una ganga! Així que arribem sopem aviat i sortim a estirar les cames per començar a prendre el pols a la capital del país.

La primera sensació és de gran ciutat però anant fent carrers, prens l’escala als llocs i és assequible. El centre està ple de gent, passejant, a les terrasses,... és una ciutat. És dissabte nit i tothom està al carrer, hi ha molt ambient.

Ens arribem fins a la font Sibenij a la part musulmana, creuant la línia virtual però patent de frontera entre la cultura occidental i l’oriental. A les terrasses dels bars la gent està fumant amb les Shishes (Pipes d’aigua), la Queralt no ho ha vist mai i li fa gràcia veure-ho. La sensació que percebem és de seguretat en tot moment, passegem ben tranquil·lament i ens en tornem a l’allotjament a peu. Estem francament ben situats. Tenim ganes demà de visitar Sarajevo de dia !

'Culs de sac' entre Mostar i Jajce

Deixem l’allotjament de Mostar i ens dirigim cap al nord direcció al Parc Natural de Diva Grabovica. El paisatge ha canviat per complert i ens trobem en un congost muntanyós a costat i costat de la carretera flanquejats en tot moment per les aigües verdoses del riu Neretva. Aquesta zona és la frontera natural entre el clima mediterrani i el continental, i realment es nota, avui estem de l’ordre de 10 ºC menys que ahir. 

Uns quilometres abans d’arribar a Jablanica ens endinsem per dins la vall de Grabovica. Aviat s’acaba l’asfalt i les pistes de terra donen sortida a diferents trekkings d’alta muntanya de durades a partir de les 3 hores i alts desnivells. Tot plegat sense infraestructura ni senyalització, pel que girem cua.

Reculem de nou a la carretera principal per anar fins a Jablanica, on ens aturem per veure un pont enderrocat sobre el riu Neretva. Durant la Segona Guerra Mundial el pont va ser de vital importància per les tropes alemanyes que movien armament i provisions, raó per la que el cap d’estat Tito el 1943 va ordenar dinamitar-lo.  Es va convertir en un lloc tant icònic que l’any 69 es va reconstruir per filmar la pel·lícula La batalla de Neretva (amb protagonistes com Orson Welles), i es va dinamitar de nou per reproduir la realitat viscuda al seu dia entre les tropes nazis i els partidaris iugoslaus.  Es va deixar el pont al fons de la vall tal qual va quedar després de l’explosió, així com també es pot veure una locomotora tren i un canó.

Jablanica a més a més és coneguda pel xai rostit, hi ha nombrosos restaurants (tots amb el mateix menú) al llarg de la carretera principal que a mesura que arriba l’hora de dinar es van omplint poc a poc.

Seguim direcció Konjic per anar a veure el pont vell de pedra construït originalment el 1683 i destruït al març de 1945 per les tropes alemanyes. Només van subsistir les piles i tots els arcs van caure, però entre 2003 i 2009 es va dur a terme la reconstrucció que es pot veure actualment, col·locant sis arcs de pedra lleugerament punxeguts de llums variables entre 6,72 i 13,56 m. Abans de que el dinamitessin el pont era considerat el pont otomà més ben conservat i bonic de tota Bosnia i Hercegovina.

Konjic es prou bonic i agradable tot i que centrem la nostra visita només al pont i a degustar el nostre primer cafè turc, el qual hem trobat molt aromàtic i bo. Bé en Marc que s’ha emportat una mica de marro del fons l’ha degustat una estona més de camí a Jablanica de nou, jeje.

Ens aturem a dinar a un restaurant a peu de carretera proper a Jablanica que ens crida l’atenció perquè es veuen dues rodes girant 4 xais i un carretó ple de carbó que ajuda a que es rosteixin lentament (Restoran Sedmica). Tenim ganes de degustar l’especialitat de la zona. Ens decantem per una ració de 300 grams cadascú (també hi ha la opció de 1kg). La carn és molt gustosa, tendre i ben cuita i les patates, el tomàquet i el pa que ens han posat per acompanyar estan a l’alçada del xai! Molt recomanable!.  Ens feia gràcia també tastar el Burek, una espècie d’empanada amb forma com d’ensaïmada mallorquina i farcida de formatge blanc turc, carn picada i diverses hortalisses, però quan li hem demanat al cambrer si en tenien ha dit que no, que el Burek es pren per esmorzar! Així doncs queda pendent tastar aquest plat típic de la gastronomia otomana els propers dies.

Deixem Jablanica i ens dirigim fins al llac Ramsko, una zona de molta vegetació i ideal per pescar, navegar, passejar, .... En una de les illes del llac, que si pot accedir per una península artificial, hi ha un monestir franciscà. Hem anat a l’illa i hem passejat una mica i remullat els peus. Després hem intentat trobar el punt on fer la típica fotografia del llac Ramsko on es veu com la carretera comunica amb l’illa, però no l’hem trobat tot i les dues aproximacions sobre els turons més propers. Per fer-vos una idea, pengem una foto extreta d’internet (finalment creiem que està feta amb un dron...).

La zona és molt bonica, ens ha recordat a Suïssa amb les casetes amb els seus grans balcons plens de geranis ben florits (salvant les diferències amb els acabats de les cases). És una zona de vacances ben bonica i tranquil·la, això si, la carretera per arribar-hi...’se las trae’ !

De nou reculem fins a la carretera principal per dirigir-nos fins a Jajce, on tenim l’allotjament d’aquesta nit. Avui hem fet força cotxe i estem un xic cansats.   

            Imatge extreta d'intenet

Mostar i rodalies

Avui ens hem despertat com s’hauria de fer cada dia de les vacances, sense despertador. Gairebé eren ¾ de nou quan hem obert un ull, però com que el dia es presenta més relaxat que ahir hem fet mandres.

Al matí ens arribem fins a Blagaj, a tant sols 12 km de Mostar. Allà visitem la turística Tekija o casa monestir, construïda al segle XVI i situada al peu d’un penya-segat de 200 metres d’alçada, just al costat del naixement del riu Buna, una de les surgències més grans d’Europa amb un flux de 40.000 litres per minut (més gran que la del riu Danubi).

Comencem la visita creuant el riu Buna per una passera i anar a la riba contraria a la Tekija. Al final del senderó es pot agafar una barqueta i entrar dins la cova on neix el riu Buna (previ pagament). Nosaltres ens quedem dalt d’una roca fent alguna fotografia, però hi ha força gent i costa poder fer-ne sense que no surti cap espontani.

Posteriorment visitem la Tekija, (5 KM per persona i nens gratuït). Al entrar si vas de curt et fan posar unes faldilles per tapar les cames fins baix als turmells i a les dones a més a més un mocador per cobrir el cabell i el coll (sembla ser que anar amb tirants no és problema). Els nens i les nenes poden entrar tal com van i clar, a la Queralt això no li ha agradat gens i ens deia que perquè no ens podíem ‘disfressar’ tots tres... 

De la Tekija es poden visitar les diferents estances de la casa. Al sortir hem remullat els peus al riu Buna, val a dir que estava molt i molt freda l’aigua.

Tornem cap al cotxe i agafem una carretereta que s’enfila muntanya amunt fins que s’acaba l’asfalt, d’on surt una breu excursió per visitar la fortalesa Herceg Stjepan que hi ha just dalt del penya-segat per sobre la Tejika. Fa moltíssima calor (35 ºC) i les nenes decideixen que es queden al cotxe amb l’aire condicionat, musica,...  On aparquem surt un tallafoc que puja per la màxima pendent directe a la fortalesa, així com un corriol que va fent “S” per salvar els 100 m de desnivell fins dalt. En Marc ho ha provat tot, puja pel tallafoc i baixa pel corriol, tot amb poc menys de 30 minuts en total (inclosa la visita). A la guia posava de 45 a 60 minuts només pujar...

Tornem a Mostar, dinem i ens acostem fins al Stari Grad (casc antic), es reconeix perquè és on comencen els carrers empedrats amb llambordes o marbre. Allà el principal objectiu és veure el Stari Most o pont vell, un dels monuments històrics més famosos de l'antiga Iugoslàvia.

El pont, d’un sol arc, té una amplada de 4m, 30 m de longitud i fou declarat al 2005 Patrimoni Mundial per la UNESCO, reconstruït després que al novembre de 1993 durant la Guerra dels Balcans fos bombardejat juntament a les torres Halebija i Tara que el flanquejaven després d’haver estat dempeus durant quatre-cents anys.

Abans de creuar-lo, baixem a baix a peu de riu per tenir una vista del monument sencer (pont i torres) amb el Stari Grad de fons, a part de refrescar els peus.

El pont està ple de gent i habitualment al capdamunt un noi amb banyador, un dels saltadors que previ pagament es llença des del punt més alt fins 24 m més avall que entra a l’aigua. Hem pogut presenciar un parell de salts en directe, però no us sabríem dir el preu !.

 

Creuem el pont, fer-ho simbolitza creuar d’occident a orient, és com una cruïlla entre aquests dos mons. Un cop a la riba esquerra, al barri musulmà, ens hem sortit de la ruta turística per anar a visitar la casa Kajtaz, d’estil turc i la més ben conservada de tot Hercegovina (Patrimoni Mundial per la UNESCO). Ens l’hem trobada tancada per reformes i ens han dit que obrien d’aquí a dos dies... Durant el camí hem trobat algunes cases encara mig enderrocades o amb nombroses marques de metralla a les façanes de tot el que van patir durant els bombardejos de la guerra.

Tornem cap a la zona turística ara per recórrer el bazar o carrer Kujundziluk, el millor lloc de la ciutat per trobar pintures, escultures, artesans del bronze, catifes ....i demés souvenirs.  Comprem un iman ‘artesà’ per la nevera i un petit quadre que ens ha agradat molt, tot de la mateixa artista.

Al capdavall del carrer comercial es troba la mesquita Koski Mehmed-Pasha del 1617 on hi ha una fantàstica font d’aigua fresca on hidratar-se i rentar-se els peus abans de visitar-la (previ pagament de 6 euros per persona). Amb l’accés es pot pujar al minaret i contemplar les vistes posteriors al Stari Most. Nosaltres no hi hem entrat ja que per la foto del pont teníem el sol de tarda de cara.

Seguim passejant per carrerons i racons del casc antic fins que ens hem cansat i hem decidit, per votació popular, anar a l’apartament a descansar i acabar de passar el queda de tarda-vespre.