En ruta direcció al nord de l’illa sud

Avui ha fet un dia grisot, foscot, fredot, tristot com diria el minimolina!. Ha plogut amb ganes tot el que no ha plogut en els dies anteriors. Per sort, avui era un dia de trànsit, d’anar tirant amunt i parar puntualment a fer petites visites. I més o menys hem pogut anar-les fent.

Hem començat per fer un bon esmorzar a Greymouth, en una cafeteria, d’aquests esmorzars de forquilla i ganivet!, al carrer ja plovia amb ganes i aprofitant els porxos de les cases tipus de l’oest, es podia anar mirant aparadors sense mullar-se massa. Greymouth és un antic poble miner, de fet, tots els de la regió ho són i estant associats a les mines d’or però aquest és el més gran de tota la costa oest.

A part de les antigues mines d’or, aquesta zona destaca pel treball del jade, un material verdós del qual se’n fan objectes de decoració, joies i tot el que la imaginació arriba per a vendre com a souvenir, molts d’ells ja amb tota la categoria kitch.

Agafem la carretera que va fins a Westport, la qual recorre un litoral colpejat per les fortes onades del mar de Tasmania. Hi ha una boira intensa i la pluja no ens deixa.

El principal atractiu de la costa és el tram del Paparoa National Park on hi ha les Pancake rocks (capes de roques que recorden crepes apilades) degut al procés de formació de capes i erosió del mar, la calcària ha creat el que semblen aquestes piles de crepes.

Deixem la costa i ens dirigim cap al interior, pels fantàstics boscos plujosos a travessant el congost del riu Buller, plena de falgueres a banda i banda de carretera i vegetació frondosa i espessa que fa un bosc fosc i dens.

Parem a mig camí per creuar el riu Buller pel pont penjat més llarg de Nova Zelanda, 110m. Un cop flanquejat, hem fet un passeig que porta fins al White Creek, epicentre del terratrèmol del 1929 en plena febre de l’or. A mig camí ens trobem amb màquines abandonades de l’època de l’explotació com si estiguéssim en un desballestador de vehicles i no en plena natura.

Arribem fins a Murchison i dinem al Riverview, la cafeteria d’un camping arran de riu, que amb bon temps s’hi ha d’estar encara millor. A partir d’aqui, la vegetació ha canviat radicalment passant a terrenys ondulats, oberts, amb camps verds a les valls plens de bestiar i les muntanyes amb boscos alpins.

Hem anat fins a Motueka, on passarem la nit, a les portes de l’Abel Tasman National Park, el qual tenim previst visitar demà.