Parc Nacional del Mont Cook i glaceres.

Fins avui no hem trobat internet, per molt civilitzat que sembli aquest país, això està molt deshabitat, tranquil i a mitja tarda ja no corre ningú i tot està tancat, fins hi tot els cafes internet!!.

Hem dormit a uns 25 km del Parc Nacional del Mont Cook, com que ahir al vespre la recepció del càmping ja estava tancada, aquest matí ens hem trobat una nota que passéssim per recepció. Es deurien pensar que marxaríem?!.

Fa un dia d’aquells que el sol i els núvols entre ells no es decideixen quin és el protagonista. De totes maneres, el cim del Mont Cook (3.754m) es veu bé tot i que pel darrera es veuen unes boires amenaçadores i cal afanyar-se perquè potser a mig matí, ja queda ben tapat.

Ens calcem les botes i fem la Kea Point Track fins al View Point, al capdamunt de la morrena lateral de la glacera Mueller. El M.Cook ja s’està tapant i només es deixa entre veure a través de les boires que avancen amb rapidesa degut al fort vent. Mentre fèiem fotos s’anaven sentint com queien petits allaus. Es impressionant el soroll, molt similar a una tronada però més esmorteïda i continuada i en alguna ocasió es veia el despreniment. Espectacular!!

Hem tornat fins al punt de sortida i allà hem agafat la vall del costat, que és el trekking que va fins al camp base del M.Cook per pujar-hi. Al inici d’aquest ja ens han informat que no hi podríem arribar perquè una esllavissada de roques s’havia endut el camí. Així que només hem pogut arribar fins aquest punt on estava tallat.

Pel camí hem creuat el riu Hooker per un pont penjat molt estret, tipus one way. Belluga força pel mateix moviment de caminar i pel vent que feia. El sol s’apagava i començava a plovisquejar tot i així el blanc del voltant era enlluernador.

De tornada a l’autocaravana hem dinat i després de seguida hem anat cap al mirador de la glacera de Tasman a veure els Blue Lakes, que més aviat son verds i la mateixa glacera que en part és un llac des de fa només vint anys. Canvi climàtic??.

Les vistes des d’aquí dalt i a tota la vall, la Terra Media del Senyor dels Anells, eren precioses, perfectes, impressionants. En resum, ens ha agradat moltíssim, llàstima de no tindre més sol, tot i així s’ha aguantat durant els trekkings i ha començat a ploure ja al cotxe camí de Moeraki.

A mig camí i mig diluvi, hem parat a la vora de la carretera per canviar de conductor i ho hem fet, casualment, en l’únic lloc on hi havia un home. Al veure que paràvem s’ha acostat. De fet, nosaltres ni l’havíem vist fins que ha començat a venir cap al cotxe.

Ens pensàvem que era un autoestopista i ens tocava portar-lo però no, tant sols, venia per veure si ens calia ajuda i tot anava bé.

Com que tot anava bé, hem tingut una petita conversa (ja que l’home s’estava mullant) i hem seguit el nostre camí.

A Moeraki, un petit poblet pesquer de la costa est, hi hem arribat de nit però ja sabíem on anàvem. Totes les guies recomanen el restaurant Fleur’s Place, i directes hi hem anat. Aparentment i de nit, és una casa arran de mar una mica deixada (de fora), tot i que realment és una elegant cabana de fusta (de dins) on té la fama, i us ho confirmem, de servir els millors plats de tota la illa sud. Com és lògic l’especialitat de la casa és el peix, acabat d’arribar dels vaixells que hi atraquen a tant sols uns metres. És un lloc acollidor on hem celebrat anticipadament el meu aniversari (montse). Hem arribat una mica tard i no hem pogut escollir res de la carta però potser no ho haguéssim encertat tant. Ens han servit una deliciosa i exquisida sopa de peix de closca (musclos verds, petxines xxl, cargols de mar, ....) i un paté d’ànec amb un pa casolà per llepar-se’n els dits. No hem fet postres perquè ja tancaven. (demà ja menjarem pastís en algun lloc!).

He comprat el llibre de cuina del restaurant on hi ha la recepta de tots els plats de la carta per estacions de l’any. El cuiner ens l’ha signat hi tot! El tracte de la gent, una vegada més ha estat excel·lent. Fins demà!