Ants al Highland National Park (Cabot Trail)

Ens llevem amb sol, fantàstic! Ha valgut la pena confiar amb la previsió del temps i esperar a diumenge. Una vegada més yr.no no ens ha fallat. És una web de confiança !.

Per despertar-nos bé, sortim de la caravana ben esmorzats a fer els 2,5 km de la volta circular Jack Pine amb vistes a la platja de Black Brook. Val a dir que és molt bonica tant el tram que discorre per dins el bosc (únic a la zona), com les zones de clarianes sobre enormes lloses de pedra granítica cobertes de líquens (protegits, no trepitjar !) i la part d’arran de costa i miradors. Quina luxe d’inici de dia ! A més a més ens hem anat trobant esquirols durant la darrera part de bosc. Ja coneixem el soroll que fan i ens agrada caminar en silenci i observar-los com es mengen les pinyes i s’enfilen en un segon a dalt d’aquests immensos arbres de més de 350 anys.

De nou a la caravana, seguim enfilant per la carretera de Cabot Trail fins a Neil’s Harbour, on la deixem per fer la volta per una carretera secundària del litoral que passa per New Haven, Smelt Brook i recupera la principal a Effies Brook.

Anem fins a Beulach Ban on hi ha una cascada i després fins a Lone Shieling a fer una volteta circular d’uns 600 metres entre els arbres centenaris d’on s’extreu el sucre per el xarop d’auró (l’arbre de la fulla de a bandera del Canadà).

De nou, uns pocs kilòmetres més enllà ens aturem a Macintosh Brook, aquí son 1,7 kilòmetres i hi ha una mica de parc infantil al costat de les taules de picnic de l’aparcament.  En Marc se’n va a fer la caminada i la Montse i la Queralt es queden als gronxadors amb un sol fantàstic.

De nou reagrupats i a la carretera ens aturem pocs kilòmetres més enllà a la zona de Pleasant Bay al restaurant Rusty Anchor. L’aparcament és ple de cotxes, un gran cartell destaca les ostres i els musclos i veiem que a part d’un gran menjador interior tenen una terrassa sobre el penya-segat amb vistes magnífiques a l’oceà.  Decidim dinar aquí una mica de peixet.

El personal és molt agradable i dinem la mar de bé una galleda de musclos i un rollet de llagosta amb amanida de patata, que també porta seafood camuflat. Tot molt bo i tot el que veiem per les altres taules té una pinta excel·lent i el preu també és correcte. Per postres, tenen diferents pastissos i al demanar per gelats la mateixa cambrera ens indica que desfent 1 kilòmetre enrere la carretera hi ha una gelateria que també fan batuts i tenen molta varietat de gelats boníssims. Ho certifiquem!. Un cartell a la porta de la gelateria, que també ven una mica de tot, diu que disposen de mantega casolana. Em sembla que arribarem a l’excursió reina del dia amb un bon fons per cremar!.

Ens aturem a Bog, és una volteta circular de poc menys d’un quilòmetre en una zona de tundra sobre passarel·les de fusta per contemplar orquídies salvatges vermelles, plantes carnívores d’insectes i líquens. Val la pena perquè és a peu de carretera i és bonica. Ah, i hi ha una altra caseta de fusta per segellar el llibret d’explorador del Highlands National Park!.

Ara si que anem a fer l’excursió estrella del Parc, el trekking del Skyline que son 8,5 quilòmetres a través d’un bosc Boreal dalt de l’altiplà i al final es baixa per unes escales i passeres de fusta al llarg d’un esperó amb penya-segats a banda i banda, amb vistes a l’oceà per un costat i al bosc per l’altre (d’aquí el nom de skyline).

L’aparcament és com vint vegades més gran que cap altre i és que ve a ser el clàssic de la zona. Molta gent ve a fer-ho a darrera hora del dia per veure com es pon es sol ja que les vistes al mar son molt boniques. A l’inici de la caminada hi ha una caixeta de fusta amb el segell del “moose” (Ant en català). Quines ganes de veure’n un que tenim!. La senyora de Wisconsin de l’altre dia ens va explicar que van veure’n un en aquesta zona...

Per començar, i només fer uns metres trobem tres perdius perfectament camuflades cromàticament amb el  bosc, costa apreciar-les.  Més endavant al llarg del camí ens trobem amb un tancat perimetral força gran amb una escaleta. Es tracta d’un refugi en cas d’atac per ants. Vaja, sembla que el risc deu ser força real i n’hi deu haver. Seguim el camí força concorregut el darrer tram quan s’arriba a l’skyline. Per arribar a l’extrem de l’esperó, moltes escales i rampes amb plataformes mirador van baixant per la muntanya amb vistes a ambdós costats. Les nenes ens quedem a la cota superior mentre en Marc va fent la ziga-zaga que baixa fins al final. La gent és una mica indisciplinada i surt de les passarel·les trepitjant les zones clarament prohibides per fer-se fotos. Fa una mica de ràbia.

Desfent el camí de nou es produeix un dels moments esperats del viatge, trobem ants!. No és el mascle (el de les grans banyes) sinó que son dues femelles, sembla per les dimensions que són mare i filla. Estant força a prop del camí, menjant tranquil·lament.

 

L’ant és un animal molt corpulent amb un cap que ve a ser com una fusió de camell amb cavall, costa descriure’l. Però l’animal impressiona. Mica en mica de ser quatre o cinc mirant ja en som vint ben bé. Tothom està expectant i amb el dit clicant les càmeres, mòbils, .... també hi ha qui tranquil·lament s’ho mira amb binocles i gaudeix de l’espectacle. Molt contents tornem cap al cotxe. Quina sort que hem tingut.

Agafem la caravana i ens deixem caure carretera avall pels forts pendents de carretera que ens porten a la sortida del Highland National Park i rematem la Cabot Trail (tota ella uns 300 km), de la que ens despedim amb una bonica posta de sol sobre les tranquil·les aigües del mar.

Ens aturem per sopar, posar a dormir a la Queralt i els grans aprofitem a fer una bona tirada amb cotxe direcció Halifax per acostar-nos al màxim a les visites de demà. Avui somiarem amb els ants !!!