Fredericton i més 'Covered Bridges'

No ha parat de ploure en tota la nit i ens posem a la carretera que encara ho fa. El dia està ben tapat miris on miris. Avui tenim un dia de carretera per endavant però anirem fent parades per tot allò que hem vist interessant de visitar i així de pas també estirarem les cames.

Comencem per arribar-nos fins a un pont cobert de fusta que hi ha a Stankey Road. És de 1915 i està sobre un aiguamoll. La fotografia bona és des de baix a la riba i d’aquí 15 dies també serà bona des de la carretera quan tot el fullatge estigui pletòric lluint la gamma de colors torrats propis de la tardor i que ara mateix comencen a passar de tons verds o groguencs amb puntuals brots d’esclatant vermell.  

La pluja sembla que va a menys. Seguim ruta endavant fins a Fredericton, una pintoresca ciutat que és capital de província i ens ve de pas visitar. Aparquem en un dels carrers de casetes victorianes i georgianes prop del preciós pont d’estructura metàl·lica sobre el riu Saint John. El pont és la nostra primera visita. Es tracta d’un antic pont ferroviari, actualment només per a vianants i ciclistes.

Des d’aquí i seguint el passeig de la riba del riu arribem a Queen Street, al centre.  Edificis d’obra vista amb botiguetes a la planta baixa, enormes arbres a les voreres i molts parterres florits. Com fins ara, tot molt cuidat. Hi ha forces esglésies petites les punxes de les quals sobresurten entre els grans arbres.

Passem per informació per si hi ha alguna cosa més interessant que fer a part de l’agradable passeig que ja hem fet, i en sortim amb la recomanació de parar en una pastisseria cafeteria a tocar, la Chess Piece. Una parell d’expressos acompanyen el deliciós i calòric pastís que alterna cruixents i fines capes de pasta de full molt torrada amb una crema de mantega i nata dolça. Boníssim!.  Al taulell hi havia de tot i l’elecció no ha estat fàcil (macarons, sachers, tres xocolates, tartaletes de fruita, pastissos de llimona,...).  Tot amb una pinta excel·lent. El local no té gaires taules però s’hi està molt bé.

Satisfeta la vista i el paladar, ja al carrer continua plovisquejant lleugerament. En una cantonada entrem a una gran botiga d’instruments musicals que li crida l’atenció a la Queralt. Hi ha de tot i davant el nostre ‘No es toca res !’ cap a la Queralt, el senyor de la botiga ha respòs un: ‘Benvinguts, com si fóssiu a casa vostra, podeu mirar i tocar el que vulgueu!’. Son molt amables aquests canadencs. Evidentment la Q ha anat a la sala de percussió, s’ha assegut davant la bateria i ...

Acabem de passejar pel carrer paral·lel a Queen Street, i marxem ja amb la caravana direcció Hartland, on hi ha el pont de fusta cobert més llarg del món. Són 390,75 m de pont o 1282 peus, que es com ho mesuren aquí. Es va construir el 1921 i el 1945 se li va afegir una part per a vianants en un lateral.

El GPS ens marca que per anar al punt des d’on es veu be el pont, cal creuar-lo i clar, ... amb l’experiència de Nova Zelanda de gàlibs anem una mica ‘acollonits’. A l’entrada marca el pes màxim (10 tn), per tant en George pot passar, però no diu res d’alçada. Aparentment, tot i que justet, sembla que poder si que hi cabem. El pont té un sol carril, i per entrar es fa mirant a través de l’entrada els gairebé 400 m de longitud i si no en ve cap, t’hi poses, i així ho hem fet. Hem passat molt a poc a poc i procurant mirar més a dalt que no pas als laterals. Finalment ho hem creuat amb èxit però amb una suor freda ...

Dinem aquí  i marxem a veure un altre pont cobert que ens agafa també de camí. És el vell pont de Florenceville, el primer va ser construït el 1885 però es va cremar. L’actual té només una part de pont cobert de fusta i la resta és d’estructura metàl·lica. Per tant, ve a ser un pont mixta curiós i molt poc corrent.

De nou el GPS ens indica que cal creuar-lo. Aquí si que diu un gàlib de 4 m, i creiem que en George fa uns 3,90 m, però ... no cal jugar amb foc. No ens atrevim i busquem una alternativa a passar el riu que sigui descoberta.

Al Canadà, els estats de New Brunswick i el Quebec és on es concentren la majoria dels ponts de fusta coberts. També és molt tradicional trobar-ne als EEUU. Podeu buscar tots els que existeixen al món mitjançant aquesta web que els geolocalitza. Poder en teniu un a costat de casa i no ho sabeu !

Ja a l’autopista torna la pluja. Anem direcció Edmundston i volem aturar-nos a estirar les cames a les Grands Falls, però la pluja no afluixa, per tant omplim el dipòsit del George i seguim endavant amb la intenció d’arribar molt a prop de Québec city a dormir.

A uns 20 kilòmetres abans d’arribar a Edmundston en Marc nota que el motor de la caravana fa una costa estranya i s’aparta al voral de l’autopista. En George es para i no engega. S’encenen llumetes al tauler de comandament i no te bona pinta. Truquem al servei de carreteres de l’assegurança i esperem que vinguin a remolcar-nos fins al taller més proper, que ja deu ser tancat fins demà al matí.   

La grua triga gairebé dues hores a arribar, i posteriorment carregar en George suposa un altre hora. És negre nit que arribem al taller muntats a la cabina d’una tros de camió americà autèntic que arrossega la caravana. Passem la nit aquí i demà a veure que ens diuen de l’averia.