Fundy: Hopewell rocks , Parc Nacional i ponts coberts de fusta

Després d’una nit de molt de vent, a tres quarts de set sona el despertador i s’aixeca un dia fred, tapat i amb algun plugim. D’aquí 45 minuts la marea assoleix la baixa màxima. Fins les 9 del matí no obren el parc, un cartell indica que fer la visita per compte propi és sota la responsabilitat de cadascú. Normal.

Mica en mica van arribant cotxes a l’aparcament. Nosaltres anem fent la rutina matinera diària i a tres quarts de vuit entrem al parc. No cal saltar cap tanca ni res i de fet som unes 10 persones que agafem el sender del bosc que va baixant fins a trobar una escala metàl·lica la qual bona part deu quedar plenament submergida durant la marea alta.

Des de dalt de l’escala hi ha un mirador des d’on veiem tota la platja i les diferents roques en forma de bolet, degut a l’erosió diària del peu de la roca per la gran oscil·lació de les marees.

Baixem disposats a enfangar-nos i tenir que fer servir les dutxes i raspalls que hi ha tant al capdamunt de les escales com a la sortida del parc per netejar-se les sabates després de la passejada.  

Sorprenentment el vent ha assecat força la sorra i no ens embrutem gaire i podem passejar per tota la platja al voltant de les enormes roques de gres conglomeràtic erosionades. El mar, ara reculat, sembla un bol gegant de Colacao, l’aigua de color marronós és ple de sediments.

Avui si que gaudirem de la marea baixa i ben tranquils. L’aparcament és molt gran tant el de cotxes com d’autocars. Molts tours venen fins aquest parc, però que de moment està tancatfins les 9h.

En Marc es vol esperar a veure pujar el nivell a peu de platja, mentrestant les nenes anem al parc infantil que hi ha just al costat de l’entrada. Aviat es fan les 9 del matí i comença a entrar la munió de japonesos i demés turisme ja pagant entrada (10$ adults i 7,5$ nens. També hi ha entrada familiar per 25, 50$).   

Satisfets de com hem començat el dia i de nou a la carretera ens aturem al primer pont cobert de fusta que hem localitzat al llarg de la nostra ruta per New Brunswick. A la Montse li agraden molt els ponts coberts de fusta, li recorden la romàntica pel·lícula de Los puentes de Madison, i encara que no estiguem a Iowa, per aquesta zona n’hi ha uns quants i mirem de veure tots els que tinguem a prop.  

Aquest pont, Sawmill Creek, és de 1905 i només es pot creuar a peu o a cavall, tota la seva estructura és íntegrament de fusta.

Des d’aquí seguim avançant fins al Far del Cap Enrage. Aquest far de més de 150 anys, encara en ús, no es visita el seu interior. Per caminar per l’entorn cal pagar entrada (6$ adults i 5$ nens). El camí d’accés és maco i també es pot baixar a una platja a peu de penya-segat amb la marea baixa, com sempre. Val a dir que la platja prèvia a la pujada fins el recinte del far és també molt bonica i que hi ha un mirador del far just abans de l’entrada i estalviar-se el pagament, ja que el far no és res de l’altre món. Ens trobem turisme autòcton, molt amables ens donen la benvinguda a Canadà i al dir que venim de Barcelona, com han fet gairebé tothom durant aquests dies, ens donen el condol pels atemptats del passat 17 d’agost.

Deixem el far i ens dirigim a veure un altre pont cobert de fusta, el Forty Five River.

Els sis darrers kilòmetres d’accés son per una pista sense asfaltar d’escassos 5 m d’amplada. A uns 300 metres per arribar al pont un pòrtic rígid d’estructura metàl·lica limita el gàlib en 3,60 metres d’alçada. No passarem pas.

Indignats perquè abans del pòrtic no hi ha cap sobre amplada per poder girar, ens aparquem a un costat. Anem a fer quatre fotografies al pont mentre estudiem com farem la maniobra per girar el George i sortir d’aquest cul de sac.

La pista de 5 metres d’amplada, per postres hi ha una cuneta a un costat i timba de bosc alpí per l’altre. Entre eixos de rodes del davant i del darrera 4 metres. Entre les rodes del darrera i l’aparcabicicletes que portem darrera 2, 30 metres més. De les rodes del davant al morro del cotxe, uns altres 2 metres més. Total 8, 30 metres i uns 3, 85 m d’alçada.

Marxa enrere i fins a trobar un tram amb la cuneta menys profunda i per tant una mica més d’ample útil i després d’uns quants girs i maniobres aconseguim girar en sentit contrari al George.

Ho arribem a saber i no venim. El pont és bonic però l’esforç massa gran per fer-ho amb autocaravana. Per venir en cotxe està bé tot i que millor un 4x4, doncs la pista se las trae.

Seguim fins l’entrada del Parc Nacional Fundy, pel costat d’Alma. Comença a ploure i decidim dinar i així donem temps a que millori per poder fer les excursions previstes per aquesta tarda. 

En el càmping mateix de l’entrada té Dump Station i aprofitem per fer el necessari canvi d’aigües del George que toca cada 3 o 4 dies.

Sembla que para de ploure. Ens arribem fins un altre pont cobert, aquest pintat de vermell i que correspon amb el que la Queralt té a la seva llibreta de viatge. Es tracta del Pont Point Wolfe, sorprenentment és de 1992. Aquí aparquem uns metres abans d’arribar al pont, ja que tot i que per gàlib i pes podríem passar, hi ha un gir molt tancat per entrar i els 8,30 metres i tocarien a la paret de roca. Millor estirem les cames els 300 metres que hi ha entre l’aparcament i el pont i allarguem la caminada fent una petita excursió per veure la platja que hi ha a tocar, de nou amb marea baixa.

Des d’aquí ens desplacem fins a la zona de Dickson Falls. En aquest punt es poden fer dues excursions, o una volta circular sencera o bé a mig camí reduir-la a la meitat ja que hi ha un sender que creua. Comencem i sobre la marxa (el cel, la petita exploradora,...) anirem fent.

Quina verdor! Quanta molsa hi ha per tot arreu! I una humitat brutal, de seguida comencem a guardar paravents i impermeables i roba de mànigues.  La caminada la fem de baixada i la seva gran majoria discorre sobre passeres i escales de fusta perfectament integrades. No parem de fer fotografies per captar-ho tot. Miris on miris és preciós. Natura en estat pur. Arribats al creuament no ens plantegem escurçar el recorregut i decidim fer la volta llarga. Petits salts d’aigua, més passeres i trams de senders dins d’un bosc humit preciós acaben la molt recomanable excursió a Dickson Falls.

Son quarts de set de la tarda, a l’aparcament ja no queda ningú i al dia també li queden poques hores de llum. Decidim anar sortint del parc nacional.

Fem una horeta de carretera fins a Sussex. Avui no conduïm després de sopar. A fora ha començat a ploure amb forces ganes. Estem contents que el temps ens hagi deixat fer tot el previst avui encara que les fotografies no siguin amb sol.