Hem
passat la nit prop de Truro, encara ens queden uns kilòmetres fins a Halifax
però la tirada gran ja la vàrem deixar feta ahir nit aprofitant que la petita
dormia i podíem posar la musica nostra seleccionada especialment pel viatge.
Arribem
a Halifax per l’autopista escollint la opció d’accés a la ciutat pels ponts (atenció,
que l’accés pels ponts és de peatge. Hi ha dos ponts però un té una limitació
de pes de vehicles de 3.000 kg i el George
en pesa 4.750kg).
Ens
vàrem descuidar d’explicar-ho però l’altre dia de què descapotem la
caravana a Campbellton al passar un pas inferior. A pocs metres de creuar vàrem
veure el petit cartell de limitació de gàlib i prohibició de pas per RV, que es
com es diuen aquí les caravanes. Au, allà al mig a girar els 8 metres i pico de
George en rodó. Sort que aquí son
molt pacients al volant i ningú toca el clàxon per res.
La
ciutat de Halifax ens sorprèn perquè és una ciutat gran però que te molt poc
trànsit. Aparquem prop del Halifax Seaport Farmers Market on la Lonely Planet
comenta que “merece mucho la pena”.
Situat dins l’edifici on hi ha també la terminal de creuers ens trobem que hi
ha quatre parades de souvenirs, un parell de mercat i la resta menjar variat.
Decepcionats del mercat (no val la pena perdre-hi ni un minut), sortim direcció
l’oficina de turisme pel passeig marítim, que és agradable de passejar. Està
ple de terrasses i casetes tipus xiringuito, un petit port esportiu, uns fanals
deformats a mode d’escultura que tenen la seva gràcia i davant de turisme un
altre escultura, una enorme onada gegant del que s’improvisa un tobogan
infantil genial per matar l’estona mentre arrepleguem informació.
De
tot el que ens ofereixen a turisme per visitar, res té gaire interès per
nosaltres, poder el més destacat és el museu Pier 21 que exposa com més d’un
milió d’immigrants van arribar a aquest port des de 1928, però tampoc tenim ganes de tancar-nos en un museu
veient que el vent que bufa des de el matí està deixant un dia magnífic.
Tornem
a la caravana per dirigir-nos cap al far de Peggy’s Cove per la carretera 333,
un tros de la Lighthouse Route que va
resseguint la bucòlica costa, que avui especialment presenta una mar brava
degut al vent que bufa. Tenim un sol radiant que ressalta el color blau del mar
i el verd dels boscos així com els colors de les casetes que a costat i costat
de la carretera anem passant. Aquí viuen molt bé. A l’hivern no ho sabem però
ara a finals d’estiu... de conya.
Peggy’s
Cove resulta ser molt turístic i està plè de gom a gom. Veient la gentada ens
sorprèn tant la poca oferta de restauració existent com la gratuïtat de
l’aparcament, poca visió de negoci aquí, i més si com diuen és el poble de
pescadors més visitat del Canadà.
Les
RV’s hem d’aparcar a costat de la caseta d’informació. Ho tenen prou ben
organitzat tot i la caòtica sensació al arribar i veure cotxes aparcats a banda
i banda de la carretera, molts autocars i una munió de gent caminant per tot
arreu.
Fem
una mica de vermutillo per matar el cuquet i ens arribem fins a la zona del
far. Mare meva quina gentada!. Impossible fer una fotografia sense ningú.
El
far és de formigó, encofrat manual amb llistonat de fusta, la torre pintada de
blanc i la part superior del far de vermell. No és dels més bonics que hem vist,
però la seva ubicació sobre un caos de roca granítica fan que el conjunt tingui
una màgia especial, tot i la constant desfilada de busos i cotxes a pocs metres.
La
mar, d’un color preciós, està esverada i no para de repicar contra les immenses
roques. Fem fotos i remirem el far de tos els racons. Ens quedaríem aquí més
estona però hem de dinar i seguir avançant.
De camí cap a la caravana acabem de passejar per l’antic port pesquer, immortalitzant
els raconets, les diferents caletes amb les casetes de fusta dels pescadors
sobre l’aigua, les barquetes, les xarxes, les gàbies per capturar llagostes,
....
Tota
l’oferta gastronòmica del poble es basa simplement en una caseta amb llargues
cues on fan el clàssic entrepà de llagosta de la zona i venen gelats, així que decidim
dinar a la caravana. El que em pensava que era un pot de llenties, per error al
comprar-ho, resulten ser mongetes amb xarop d’auró.... Quina cosa més dolça i empallegosa. Bé, ara
ja podem dir que l’hem tastat, doncs d’aquest xarop en venen a tot arreu.
Seguim
de nou direcció Lunnenburg per la badia de Santa Margarita, primer per la
carretera 333 i després retallem per la 329, doncs es fa una mica llarga la
volta. La costa és un constant entrar i sortir i tot i ser molt bonica si es
necessita fer via es pot obviar i anar per la principal de dalt que va saltant
les petites penínsules.
Ens
aturem a Mahone Bay, una badia amb més de 100 illetes. Aquí diuen que el sol
brilla com en cap altre lloc de la costa i de fet hi arribem que el tenim de
cara per a intentar fer la fotografia de les tres esglésies del poble, una al
costat de l’altre, reflexades sobre l’aigua del mar. Una llàstima però tot i
així és parada obligada de la lighthouse
route.
Mahone
Bay té botigues especialment de ceràmica, pintures d’artistes locals així com
també d’antiguitats. Aprofitem per fer un apunt sobre una curiositat que estem
observant mentre recorrem les carreteres d’aquest fantàstic país i es que la
gent de tant en tant munta la paradeta davant de casa a peu de carretera amb
tots allò que es vol treure de sobre. Com si d’un “rastrillo” es tractés enmig
de la fantàstica gespa de davant de casa veus piles de llibres, tauletes de
nit, làmpades, gerres, vaixelles,... A vegades l’amo al costat en un cadira, i
la gran majoria, només amb el cartell For Sale. També en les zones més agrícoles hem vist
paradetes de verdures i en una casa un cartell que tenien excedent d’ous i els
regalaven!.
Marxem
cap a Lunnenburg, el poble de pescadors més gran de la costa sud i declarat
Patrimoni Mundial per la Unesco. Ja som a mitja tarda i el sol ja va molt de
baixa quan arribem, així que aparquem el més proper al port. Ens adonem però que
la imatge pintoresca que teníem al cap és vista des del mar o be des de l’altre
costat de la badia, així que després de passejar una mica pel front marítim i
el carrer paral·lel de sobre el port, ens arribem amb cotxe a l’altre costat de
la badia.
El
front marítim es veu petit, la distància és massa gran, així que per la propera
vegada agafarem una barqueta, ara és tard i l’hora de llum que ens queda l’aprofitem
per arribar-nos fins a Blue Rocks, a uns 8 kilòmetres del centre de Lunenburg.
Blue
Rocks és un minúscul port de pescadors que ens hem descobert amb informació
agafada a turisme. Allà ens hi estem fins que es pon el sol, on posem punt i
final a la ruta d’avui, molt agraïts pel bon temps que estem tenint.
Anem
a sopar a un Tim Hortons, que és la
cadena de menjar ràpid que sempre els hi robem la xarxa de wifi, de pas
penjarem un dia de blog abans de posar-nos a la carretera per avançar
ruta. Dormim a l’aparcament d’una petita
estació d’esquí, al peu dels remuntadors prop de Windsor.
1 comentari:
Caram nois....
Quines fotos mes fantastiques !!!
Publica un comentari a l'entrada