Halifax, Peggy’s Cove i Lunenburg.

Hem passat la nit prop de Truro, encara ens queden uns kilòmetres fins a Halifax però la tirada gran ja la vàrem deixar feta ahir nit aprofitant que la petita dormia i podíem posar la musica nostra seleccionada especialment pel viatge.

Arribem a Halifax per l’autopista escollint la opció d’accés a la ciutat pels ponts (atenció, que l’accés pels ponts és de peatge. Hi ha dos ponts però un té una limitació de pes de vehicles de 3.000 kg i el George en pesa 4.750kg).

Ens vàrem descuidar d’explicar-ho però l’altre dia de què descapotem la caravana a Campbellton al passar un pas inferior. A pocs metres de creuar vàrem veure el petit cartell de limitació de gàlib i prohibició de pas per RV, que es com es diuen aquí les caravanes. Au, allà al mig a girar els 8 metres i pico de George en rodó. Sort que aquí son molt pacients al volant i ningú toca el clàxon per res.

La ciutat de Halifax ens sorprèn perquè és una ciutat gran però que te molt poc trànsit. Aparquem prop del Halifax Seaport Farmers Market on la Lonely Planet comenta que “merece mucho la pena”. Situat dins l’edifici on hi ha també la terminal de creuers ens trobem que hi ha quatre parades de souvenirs, un parell de mercat i la resta menjar variat. Decepcionats del mercat (no val la pena perdre-hi ni un minut), sortim direcció l’oficina de turisme pel passeig marítim, que és agradable de passejar. Està ple de terrasses i casetes tipus xiringuito, un petit port esportiu, uns fanals deformats a mode d’escultura que tenen la seva gràcia i davant de turisme un altre escultura, una enorme onada gegant del que s’improvisa un tobogan infantil genial per matar l’estona mentre arrepleguem informació.

De tot el que ens ofereixen a turisme per visitar, res té gaire interès per nosaltres, poder el més destacat és el museu Pier 21 que exposa com més d’un milió d’immigrants van arribar a aquest port des de 1928, però tampoc tenim ganes de tancar-nos en un museu veient que el vent que bufa des de el matí està deixant un dia magnífic.

Tornem a la caravana per dirigir-nos cap al far de Peggy’s Cove per la carretera 333, un tros de la Lighthouse Route que va resseguint la bucòlica costa, que avui especialment presenta una mar brava degut al vent que bufa. Tenim un sol radiant que ressalta el color blau del mar i el verd dels boscos així com els colors de les casetes que a costat i costat de la carretera anem passant. Aquí viuen molt bé. A l’hivern no ho sabem però ara a finals d’estiu... de conya.

Peggy’s Cove resulta ser molt turístic i està plè de gom a gom. Veient la gentada ens sorprèn tant la poca oferta de restauració existent com la gratuïtat de l’aparcament, poca visió de negoci aquí, i més si com diuen és el poble de pescadors més visitat del Canadà.

Les RV’s hem d’aparcar a costat de la caseta d’informació. Ho tenen prou ben organitzat tot i la caòtica sensació al arribar i veure cotxes aparcats a banda i banda de la carretera, molts autocars i una munió de gent caminant per tot arreu.

Fem una mica de vermutillo per matar el cuquet i ens arribem fins a la zona del far. Mare meva quina gentada!. Impossible fer una fotografia sense ningú.

El far és de formigó, encofrat manual amb llistonat de fusta, la torre pintada de blanc i la part superior del far de vermell. No és dels més bonics que hem vist, però la seva ubicació sobre un caos de roca granítica fan que el conjunt tingui una màgia especial, tot i la constant desfilada de busos i cotxes a pocs metres.

La mar, d’un color preciós, està esverada i no para de repicar contra les immenses roques. Fem fotos i remirem el far de tos els racons. Ens quedaríem aquí més estona però hem de dinar i seguir avançant.  De camí cap a la caravana acabem de passejar per l’antic port pesquer, immortalitzant els raconets, les diferents caletes amb les casetes de fusta dels pescadors sobre l’aigua, les barquetes, les xarxes, les gàbies per capturar llagostes, ....

Tota l’oferta gastronòmica del poble es basa simplement en una caseta amb llargues cues on fan el clàssic entrepà de llagosta de la zona i venen gelats, així que decidim dinar a la caravana. El que em pensava que era un pot de llenties, per error al comprar-ho, resulten ser mongetes amb xarop d’auró....  Quina cosa més dolça i empallegosa. Bé, ara ja podem dir que l’hem tastat, doncs d’aquest xarop en venen a tot arreu.  

Seguim de nou direcció Lunnenburg per la badia de Santa Margarita, primer per la carretera 333 i després retallem per la 329, doncs es fa una mica llarga la volta. La costa és un constant entrar i sortir i tot i ser molt bonica si es necessita fer via es pot obviar i anar per la principal de dalt que va saltant les petites penínsules.

Ens aturem a Mahone Bay, una badia amb més de 100 illetes. Aquí diuen que el sol brilla com en cap altre lloc de la costa i de fet hi arribem que el tenim de cara per a intentar fer la fotografia de les tres esglésies del poble, una al costat de l’altre, reflexades sobre l’aigua del mar. Una llàstima però tot i així és parada obligada de la lighthouse route.

Mahone Bay té botigues especialment de ceràmica, pintures d’artistes locals així com també d’antiguitats. Aprofitem per fer un apunt sobre una curiositat que estem observant mentre recorrem les carreteres d’aquest fantàstic país i es que la gent de tant en tant munta la paradeta davant de casa a peu de carretera amb tots allò que es vol treure de sobre. Com si d’un “rastrillo” es tractés enmig de la fantàstica gespa de davant de casa veus piles de llibres, tauletes de nit, làmpades, gerres, vaixelles,... A vegades l’amo al costat en un cadira, i la gran majoria, només amb el cartell For Sale.  També en les zones més agrícoles hem vist paradetes de verdures i en una casa un cartell que tenien excedent d’ous i els regalaven!.

 

Marxem cap a Lunnenburg, el poble de pescadors més gran de la costa sud i declarat Patrimoni Mundial per la Unesco. Ja som a mitja tarda i el sol ja va molt de baixa quan arribem, així que aparquem el més proper al port. Ens adonem però que la imatge pintoresca que teníem al cap és vista des del mar o be des de l’altre costat de la badia, així que després de passejar una mica pel front marítim i el carrer paral·lel de sobre el port, ens arribem amb cotxe a l’altre costat de la badia.

El front marítim es veu petit, la distància és massa gran, així que per la propera vegada agafarem una barqueta, ara és tard i l’hora de llum que ens queda l’aprofitem per arribar-nos fins a Blue Rocks, a uns 8 kilòmetres del centre de Lunenburg.

Blue Rocks és un minúscul port de pescadors que ens hem descobert amb informació agafada a turisme. Allà ens hi estem fins que es pon el sol, on posem punt i final a la ruta d’avui, molt agraïts pel bon temps que estem tenint.

Anem a sopar a un Tim Hortons,  que és la cadena de menjar ràpid que sempre els hi robem la xarxa de wifi, de pas penjarem un dia de blog abans de posar-nos a la carretera per avançar ruta.  Dormim a l’aparcament d’una petita estació d’esquí, al peu dels remuntadors prop de Windsor.