Dubrovnik, punt i final dels Balcans

Ben matiners ja estem en ruta disposats a creuar la frontera de Montenegro amb Croàcia. És el nostre darrer dia de les vacances pels Balcans, amb l’objectiu avui de visitar Dubrovnik, ‘La Perla de l’Adriàtic’, com la va anomenar Lord Byron.

D’hora al matí ja estem entrant a Dubrovnik, fa un dia de sol radiant i calorós. Anem seguint les indicacions cap al centre i casc antic. En un tres i no res aparquem davant mateix de l’entrada d’occident, no ens ho podem creure. Veiem que el preu hora és de 75 KN/h, no hi ha preus en € i no sabem a quan va el canvi, però no ens posarem ara a estudiar en un lloc tant turístic on pot ser un xic més econòmic perquè l’emplaçament és immillorable així que cap dins.

Creuem un pont llevadís cap a la imponent muralla per travessar-la per la porta renaixentista de Pile, custodiada per Sant Blai (patró de la ciutat). Aquesta desenvoca a Placa, el principal carrer de la ciutat, enfront mateix de la font d’Onofre, un dels llocs més emblemàtics de la ciutat. Llàstima que de la font original només en queden les setze màscares esculpides d’on brollen aigua de les seves boques, que aprofitem per fer passar la set.

Recorrem el carrer principal, Placa, veient esglésies, botigues, ... i trepitjant el fantàstic terra blanc de marbre que cobreix tota la ciutat. A l’extrem oposat d’on hem entrat, la plaça Luza custodiada per la torre del rellotge, característic per les dues figures de bronze del campanar que fan repicar les hores. A la mateixa plaça hi ha la columna d’Orlando, actualment un lloc popular de punt de trobada i antigament des d’on l’orador solia anunciar decrets, festivitats, ... La plaça també la flanqueja l’església de Sant Blai i varis palaus barrocs, així com un altre font més petita també anomenada d’Onofre. 

Sortim de nou de les muralles ara per la porta del mar i les veiem per fora des del port marítim. Comencen a arribar grups de turistes, principalment japonesos. Dubrovnik és molt turístic però es nota que ja som a setembre i la cosa comença a anar de baixa. Entre que hem arribar d’hora i que a l’horitzó del mar només s’aprecia un creuer, el volum de gent és, tot i que ple, suportable. Fins hi tot ja escoltem parlar en castellà en alguns dels grups que ens creuem.

Després entrem de nou a la ciutat i ens perdem una mica per carrerons i alguna placeta fins que hem decidit tornar al punt de partida per començar un altre visita imprescindible de Dubrovnik, recórrer el camí de ronda de la muralla que custòdia la ciutat. Comprem els tiquets, 150 KN cada adult, la Queralt gratuït tot i que un cartell diu ‘children 50 KN’. No indica edat però deu ser almenys a partir de 7 anys. 

Aquest impressionant cinturó defensiu sorprèn per la seva alçada (25 m) i el seu gruix, que pot arribar als 6 metres d’espessor. El recorregut de tot el perímetre de la ciutat per les muralles és de 2 km, alternant alguns trams d’escales amb trams a nivell. A la Queralt li falta un pam d’alçada per poder gaudir com nosaltres de les vistes en molts trams i rondina una mica. No parem de fer fotografies dels teulats, els campanars, les vistes,...és un no parar. És molt bonic! I arriba un punt que creiem que totes les fotografies seran iguals, pedres blanques i teules vermelloses.  La Montse és la segona vegada que visita Dubrovnik, just ara fa deu anys que hi va venir amb una amiga.

Dubrovnik a més a més de la seva bellesa també és el paradís dels fans de ‘Joc de Trons’, ja que gran part de la sèrie ha estat rodada aquí (Fortalesa Roja i les muralles de ‘Desembarco del Rey’, les escales i el carrer del ‘Camí de la Penitència’ de Cersei Lannister, el bordell de Meñique, ...).  

És l’hora de dinar i decidim marxar de Dubrovnik i fer-ho a Cavtat, poble situat a tant sols 3 kilòmetres de l’aeroport. De camí cap allà, ens hem aturat a un mirador que hi ha a la carretera per poder fer una fotografia global de la ciutat.

Per dinar ens refiem del restaurant que recomana la Lonely Planet a Cavtat, el Kolona, i hi anem directes. Està davant l’estació d’autobusos a baix al poble, molt ben situat. Tenen un petit aparcament per clients on hem pogut deixar el cotxe a l’ombra sense pagar. Tal com recomana la guia, hem demanat d’entrant per compartir els musclos bouzara (tomàquet, ceba, herbes, vi blanc i pa ratllat) i de segons cadascú un arròs, la Montse un rissotto amb calamars i musclos i en Marc un arròs negre que diu dels millors que ha menjat mai. Hem estat molt a gust i al sortir hem demanat si podíem deixar el cotxe aparcat mentre visitàvem el poble i ens han dit que cap problema.

Cavtat és petit però molt bonic, ens ha agradat especialment el passeig de ronda que dona la volta a un cap, rodejats de mar per un costat i sota l’ombra dels pins per l’altre, refrescats amb una bona brisa marítima. Des del mateix caminet es va accedint a roques on poder banyar-te, així com petites zones de platja. Nosaltres ens hem quedat a la punta de tot del cap, fa mala mar per banyar-se, però hem trobat dues ‘piscines naturals’ tranquil·les amb unes bones roques on parar la tovallola, i on ens banyem una mica. Primer fa mandra, posar-se el banyador, anar salats dalt de l’avió... però és l’últim dia de vacances... s’ha d’aprofitar al màxim i més si fins a dos quarts d’onze de la nit no tenim el vol, alguna cosa hem de fer. Cavtat és una bona opció per estar a prop de l’aeroport i acabar de treure suc a les darreres hores de vacances. 

Quan ja en tenim prou recollim i seguim fent la meitat de camí de ronda que ens quedava per recórrer per retornar al poble. De nou al cotxe i cap a la benzinera abans de tornar el cotxe de lloguer. 

Una vegada a l’aeroport hem jugat a equilibrar maletes i és que les hem pesat i una passava una mica el límit dels 23 kg per maleta. Finalment després de quatre ajustos, les tenim totes dues amb 22,7 quilos. Ara res, a esperar que obrin per facturar, mentre anem recordant aquests vint dies de viatge.

El viatge pels Balcans ens ha encantat. Tornem amb les piles carregades, feliços i contents. Recomanem la ruta (veure mapa) que hem fet per aquests dos països poc coneguts i ben bonics, 'Bòsnia i Hercegovina' i 'Montenegro'. 

Perast i Herceg Novi, s'acaba Montenegro

Ens despertem al fantàstic allotjament de Kumbor i per sorpresa nostra fa un dia assolellat. Ahir per la nit vàrem mirar la previsió del temps i advertia de possibles ruixats... així que, ens posem en marxa no fos cas que vinguin núvols més tard.

Marxem cap a Perast on ahir quan veníem de Kotor cap a Kumbor ja hi vàrem passar sense aturar-nos, però amb suficient temps per analitzar el tema de l’aparcament i vàrem veure que hi ha el típic de pagament a l’entrada principal o bé l’opció autòctona dalt de la vorera arran de carretera. Així que hem provat sort i hem pogut fer la opció montenegrina a l’alçada del campanar principal en plena carretera.

De Perast el que n’hem llegit diu que recorda molt a Venècia pels seus palaus, mansions, esglésies... i també pel fet que hi ha aigua i illes, i és que d’igual manera que Kotor va estar durant 350 anys governada per la república de Venècia.

Anem baixant escales per un carreró des de la carretera on hem aparcat fins al casc antic, directament davant el campanar. Abans de fer carrerons prenem el passeig arran de mar per a localitzar una embarcació que ens porti a una de les dues illes del davant (Illa de Nostra Senyora de les Roques). La segona illa (Sant Jordi) hi ha un monestir benedictí, però és privada i no s’hi pot anar.

Explica la llegenda que cap allà al 1452 dos mariners van trobar una verge dalt d’una roca enmig de l’aigua però els hi faltava terreny sobre la qual construir una capella per a la verge, de manera que van començar a construir una illa artificial portant pedres de Perast cap a la futura illeta. La llegenda es reviu cada 22 de juliol quan els habitants de Perast van amb barques fins l’illa carregats amb pedres que llencen per garantir que aquesta es continuï sostenint al llarg dels anys.

Bé per 5€ / persona (anada i tornada), hi ha embarcacions que cada deu minuts fan el trajecte fins aquesta popular illa, on també hi ha una església i un campanar, ambdós amb teulats de coure pintats d’un blau cel intens. També hi ha la opció de contractar el trasllat amb alguna barqueta-taxi privada però pel que hem vist la broma pot sortir cara i fan el mateix que el mini ‘vaporeto’ que hem agafat nosaltres, on val a dir a més a més hem anat sols. A l’illa es pot visitar l’església i el museu (1€), fer una volteta i contemplar el paisatge del fiord i el front marítim de Perast.

A Perast de nou hem recorregut el passeig marítim i un carrer paral·lel a aquest, aviat està vist. És bonic i agradable però la calor ja apretava de valent i aviat hem enfilat escales amunt a buscar el cotxe.

 

De camí cap a Herceg Novi han començat a caure quatre gotes d’aigua, així que hem decidit parar a dinar a l’allotjament i a descansar mentre passés la nuvolada. Abans d’arribar-hi ens hem aturat a Lipci, d’on surt un corriol que només en Marc s’ha enfilat, per anar a veure unes pintures rupestres que hi ha en una paret rocosa. La visita és lliure i la senyalització ben escassa. Les pintures mostren a dos caçadors sobre cavalls en moviment, llançant una llança a cinc cérvols, així com uns patrons geomètrics. Sembla mentida que una obra de l’era de bronze (1600 – 1200 anys a.c.) descobertes fa 70 anys, les tinguin a la intempèrie, sense protegir ni vigilar. Si segueix així en breu hi haurà més dibuixos moderns que antics, és una pena.

Dinem i ens posem de nou en marxa direcció Herceg Novi, la darrera visita que farem a Montenegro doncs demà ja entrem a Croàcia.

Aparquem davant el punt d’informació de dalt de la carretera, on a part d’agafar un mapa preguntem com funciona el pagament de l’aparcament i ens envien a un quiosc a comprar uns tiquets que t’emplenes tu mateix. Son com vals d’una hora i en cadascun d’ells has d’indicar l’hora d’inici. Si vols dues hores, compres dues butlletes... enlloc de posar directament en un tota la informació... en fi. Cadascú s’organitza com vol...

A Herceg Novi en visitem només el casc antic, Stari Grad, com a camí d’anada i tornada a la platja que hi ha a peu de la fortalesa de mar. Per moure’s pel casc antic cal pujar o baixar constantment escales, doncs tot és costerut. Carregats amb les tovalloles i banyadors recorrem carrerons, placetes, esglésies i fortaleses sempre avall fins arribar al mar, on i passem mitja tarda a la platja nedant, jugant a l’aigua i descansant.

Quina aigua més neta i clara, que bé que s’hi està! Poca gent, música de fons tipus ‘chill out’, tombats en unes gandules a tant sols mig metre de l’aigua, tranquil·litat... que ho trobarem a faltar aviat això. 

De tornada cap al cotxe, ara pujant sempre escales, intentem no repetir carrers per on hem passat a l’anada. Passem per davant d’un forn de pa on fem una pausa i comprem un croissant de xocolata per recordar el que vàrem comprar el primer dia de viatge, a Trebinje. Igual de bo no ho és, però ha estat a mode simbòlic com qui tanca el cercle del viatge. Durant tot el viatge no n’hem vist i, avui, el darrer dia a Montenegro, en trobem de nou !. Casualitats ?

Cotxe i cap a l’allotjament a sopar i descansar.

Montenegro ens ha agradat molt i com ens han comentat els diferents amfitrions dels allotjaments on hem dormit, l’hem explorat intensa i extensament més enllà del que tothom sol visitar, que és la badia de Kotor i poc més de la costa Adriàtica (tothom ho fa com a extensió d’un viatge a Croàcia).

Kotor

Marxem de Drobrota, el barri residencial de Kotor on ens allotjàvem, per anar a visitar el casc antic i emmurallat de Kotor (Patrimoni Mundial per la UNESCO).

Per aparcar, no ens plantegem cap altra opció que deixar-lo en un dels aparcaments regulats que hi ha ben a prop de les muralles, no son cars (0,80€/h) i la resta és impossible. Mirem al port, i al contrari d’ahir avui no hi ha cap creuer atracat, hem tingut sort! Ja ens veiem coincidint pels carrerons de la ciutat amb les grans riuades de gent.  

El primer que fem abans d’entrar dins la muralla és agafar un mapa a l’oficina de turisme per tenir localitzat com prendre el camí que puja fins dalt al Castell de Sant Joan.

Les muralles de Kotor son extenses (4,5 km), es van començar a construir al segle IX al voltant del castell dalt de la muntanya i es van acabar de completar al segle XIV a baix arran de port.

Setmanes abans de començar el viatge en Marc ja ens advertia que tindríem que pujar un dia del viatge uns 1.500 graons, que ens anéssim entrenant... Doncs el dia ha arribat i és avui, 260m de desnivell en 1476 graons !.

Per desgràcia avui les nenes no estem ‘on fire’ com ho estàvem el dia del Bobotov kuk (P.N. Durmitor) i des del primer centenar de graons, la gran en silenci i la petita amb volum, hem anat rondinant mentre hem anat enfilant amunt.  En Marc també rondinava, però perquè ens han cobrat tot just començar l’ascens de graons 8 € a cada adult per poder accedir a la pujada. És vergonyós i més quan veus que a mida que vas fent camí no està gens cuidat, la senyalització és gairebé inexistent i no hi ha cap barana ni protecció de seguretat en molts llocs on seria convenient.

La pujada ha estat agònica, d’acord que fa pendent, que fa calor, que el graonat és estret i cada dos per tres cal deixar pas, però és mooolt pesat anar sentint la Queralt rondinar i és que pobreta, avui no tenia el dia i es plantava tot sovint dient que ella no pujava més. Finalment, amb moltes parades, rondinetes i demés, hem arribat dalt i hem pogut contemplar la badia i el fiord de Kotor amb tot el seu esplendor.

A la baixada en Marc ha volgut explorar un altre camí, ja el coneixeu... i si, hi ha camí, i si, com ell ja s’olorava per aquest costat no cobren entrada però val a dir que vista com està la vegetació, no hi passen ni les cabres i que si teniu ganes de fer el senglar, és ideal!. Bé potser exagero una mica però clar, he pagat els 8€ per pujar i baixar pel camí “bo” i he tornat per un camí més rural (recomanable calçat adequat, no xancles !).  La única avantatge és que es va gairebé sol, pocs són els que s’aventuren. Des del Castell trobar la baixada és evident però trobar l’entrada des del poble... no tant (pels que no vulgueu pagar o preferiu menys turistes, adjunto un mapa amb els tres punts d’accés per pujar, en el A i el B et cobren, per la Porta Sud just a sobre per la muralla pots entrar-hi tranquil·lament, costa una mica trobar-ho ja que al inici està una mica malmès. Un cop dalt sempre pots tornar per les portes A i B, doncs tot i ser turístic també és maco).

Abans de fer la segona activitat imprescindible a Kotor, que és visitar el seu centre històric, anem a dinar, estem morts de calor. No voltem gaire analitzant la oferta gastronómica, la gana apreta i més o menys en zones turístiques a tot arreu hi haurà el mateix a preus similars, així que a la primera terrasseta agradable, amb una bona taula a l’ombra que estigui lliure,...allà ens asseiem! La veritat és que molt bé, hem compartit uns musclos i cadascú un plat de pasta boníssima. Per últim hem acabat de posar benzina al dipòsit amb un ice cafè latte.

Ara si que ja som de nou persones per poder passejar i gaudir la bellesa de Kotor i la influència veneciana notòria com indiquen els lleons de Sant Marc símbol de Venècia a les portes de la muralla, els seus palaus, les places, esglésies...  aquests fets fan que avui dia sigui una ciutat protegida per la Unesco.

Nosaltres sense fer massa cas al mapa hem acabat veient tots els punts més destacats només anar passejant pels carrerons i placetes. Bé, la torre del rellotge es veu només creuar les muralles per la Porta de Mar i entrar a la plaça d’armes, que és la principal plaça de Kotor. Aquesta torre es va construir el 1602 i des d’aleshores sempre s’ha encarregat de mostrar l’hora als habitants de la ciutat aturant-se només durant el terratrèmol de 1979.

Les muralles, es poden recórrer per damunt per anar fins al Castell de Sant Joan, però també es visiten per la zona del casc antic ja que es troben en molt bon estat i conserven part del seu sistema defensiu. Les travessen tres úniques portes (nord, sud i Porta del Mar) per permetre l’entrada i sortida a la ciutat, i en cada una d’elles un pont llevadís per sobre d’una porció de mar per evitar l’accés dels enemics. El color verd intens de l’aigua contra les muralles és un dels elements simbòlics i estètics de la ciutat.

Un altre singularitat de Kotor són els gats (està plegat), fins i tot hi ha un museu dedicat a ells, gairebé totes les botigues de souvenirs tenen objectes relacionats amb les mixetes,... i és que n’hi ha forces per tot arreu. De fet, la Queralt avui ha dit: portaré dos comptadors, el dels graons i el dels gats. S’ha descomptat en tots dos !!!

Un cop donem per acabada la visita a Kotor ens dirigim cap a Perast, però el dia s’ha anat tapant i està gris i molt lleig. Una de les activitats era agafar una barqueta fins una illa propera però no convida a fer-ho. A més estem cansats i tenim ganes de descansar. Com que l’allotjament el tenim a prop, entre Perast i Herceg Novi, deixem aquestes visites per demà i anem cap a relaxar-nos, que sembla que no però portem un bon tute de viatge.

P.N. Lovcen i Cetinje

Despertem a l’allotjament de la badia de Kotor on hi ha un parell de creuers enormes atracats al port. 

Creuem la ciutat de Kotor i prenem a mà esquerra una carretereta estreta però ben asfaltada direcció al Parc Nacional de Lovcen que tira muntanya amunt serpetentejant per anar guanyant desnivell, i de quina manera !! Són 25 revolts molt tancats (cadascún d'ells numerats) amb vistes cada vegada més espectaculars, començant per la badia de Kotor, el seu fiord i aviat fins al mar Adriàtic.

Hi ha algun valent que puja en bicicleta i d’altres que baixen més relaxadament. És el paradís dels que gaudeixen dels ports de muntanya amb bici, comences a Kotor a nivell de mar i pots arribar amb poc menys de 30 km fins als 1.657 m, al cim Jezerski Vrti. En Marc ho ha intentat amb tota la família a sobre !!! ;-) je, je,je

Pel camí ens creuem amb un parell de camions formigonera que baixen.... obres a la vista!!. I així és, aviat l’asfalt desapareix i ens trobem enmig d’una obra d’ampliació de la calçada, enormes màquines de moviment de terres treballant, sense senyalització i sense fer desviaments, nosaltres conduint per allà al mig, això és Montenegro !

A mitja pujada dues retros picant un talús i bloquejant el pas. Prenem paciència tot esperant a que les màquines enderroquin talús l’estona que considerin necessària, mentrestant en direcció contraria hi ha un cotxe impacient, d’on ha baixat una dona rossa i se’n ha anat directament a parlar amb el maquinista a demanar-li que pari de picar i s’apartin les dues màquines. El retrista la mira amb indiferència, segueix picant i ella marxa indignada. A nosaltres la situació ens sembla surrealista, tenen amplada suficient per haver fet un pas alternatiu i que no es doni aquest conflicte. Als pocs minuts, les màquines s’aparten i ens deixen passar. Si això ho han de fer cada 10 minuts,... el rendiment diari deu deixar molt que desitjar i potser si que es plantegin adequar el sobreample ja existent... o no. Per concloure, només dir que qui vingui l’estiu vinent, trobarà una fantàstica i ampla carretera per accedir al Parc Nacional de Lovcen.  (l’antiga era molt estreta i ja no en queda pràcticament res).

L’entrada al Parc Nacional costa 2€/persona i com està essent habitual et trobes un guarda forestal amb un cotxe en un costat de la pista que et cobra.

El cim més alt del P.N. Lovcen és Crna Gora (1.749 m), que traduït significa Monte Negro (muntanya que va donar nom al país) i per això és un lloc molt especial per a tots els montenegrins.  

La visita a Lovcen la limitem, a part de la carretera panoràmica, al Mausoleu de Njegos i no pel mausoleu en si sinó per les fantàstiques vistes que hi ha de tot el parc i de la Badia de Kotor. Es tracta del segon cim més alt del parc i per arribar-hi cal pujar 461 graons per dins un túnel o be pujar per l’exterior (muntanya). Abans del túnel hi ha una guixeta indicant preus però és buida. Ningú pren el túnel de pujada perquè ningú vol pagar. Després diuen dels catalans... Una vegada dalt, veiem que només cobren entrada si entres al mausoleu, independentment de si has pujat per fora o pel túnel.

Les millors vistes des de dalt son des de darrera el mausoleu, en un mirador, però per anar-hi ara si, cal pagar l’entrada del mausoleu (3,5€/adult i 1,5 €/nen). El mausoleu no ens interessa, de fet desconeixem les heroïcitats de qui té els honors de ser-hi enterrat i ens indigna una mica que vinculin una cosa amb l’altra.

En Marc veu que hi ha un senderó a mig vessant enganxat al costat del mur del mausoleu que possiblement porta al darrera d'aquest i pots arribar al cim a veure les vistes per l’oest. Les nenes ens quedem contemplant les altres vistes i a la poca estona salta una alarma. És culpa d’en Marc, es veu que hi ha detectors de presència (darrera a l’únic arbre que hi ha al costat del senderó) per evitar que ningú accedeixi al mirador posterior sense pagar entrada!. En Marc torna indignat i amb raó, hem pagat entrada al P.N. i volem accedir al cim !. L’orgull ens pot i no paguem l’entrada (ens quedem sense la darrera vista d'ocell).

Durant la pujada hi ha un munt de fites de pedra indicant el camí, la Queralt també en vol fer una, entre d'altres figures, pel que juguem una mica amb les pedres i tirem avall cap a Cetinje, on dinarem.

Anem al Kole, un restaurant que surt tant a la Lonely Planet com a la Bradt i que trobem només entrar al poble. El Marc es demana una hamburguesa gourmet i n’hi porten una de gairebé 30 cm de diàmetre, val a dir que molt bona. Aquest montenegrins fan els plats massa grans!!.

Abans de visitar Cetinje ens arribem a les coves de Lipa, a escassos 4 km de la ciutat. Estan obertes de 10 a 16 hores i no volem fer salat. Són les 14.40 h i per sorpresa nostra a les 14:30 han fet una visita, la propera i última no és fins a les 16h. Hi ha una molt agradable terrassa amb un cafè per esperar, però vista la proximitat amb Cetinje tornem per visitar-lo i així després de les coves ja podem tirar cap a l’allotjament.

Cetinje respira un aire d’haver sigut molt important en el passat i ara s’ha quedat essent un poble secundari però interessant d’aturar-s’hi. Us assegurem que la visita es pot fer a peu i ràpida si el que es vol es emportar-se una impressió i no aprofundir en res. 

Ulica Nejgoseva és el carrer principal, peatonal i on s’aglutinen els principals edificis: Acolorides façanes de cases, alguna mansió abandonada digne de fer una peli de terror, mansions avui dia reconvertitdes en edificis públics, antigues ambaixades, cafès, botigues... A destacar, el museu nacional, l’ambaixada francesa obra art decó de renom i a pocs metres també el monestir de Cetinje.

Passejant veiem com un home es prepara pel dur hivern tallant llenya. La Queralt li fa gràcia i s’ho mira, al ‘llenyataire’ li fa gracia la nena i li deixa la destral per a que ho provi. Pobreta, no podia ni aixecar-la !!!

Visita ràpida, tranquil·la i molt agradable.

Tornem cap a les coves per arribar puntuals. Les entrades ja les hem comprat abans i no son econòmiques (10,90€/ adult i 6,90 €/nens a partir de 5 anys). La visita és guiada i en anglès, dura gairebé una hora, hi ha un trenet que baixa fins a l’entrada de la cova i després de la visita et deixa de nou dalt.  Cal anar abrigat perquè la temperatura a l’interior és d’uns 12 graus.  La longitud total d’aquestes és de 2,5 km (la visita molt més curta), plenes de sales d’estalactites i estalagmites i grans colades de travertí.  No són res del l’altre món però estan ben il·luminades i hi ha algun racó bonic de veure.

Tornem fins l’allotjament, els dies ja s’escurcen i ens passarà com ahir, que poqueta estona tindrem de llum solar per gaudir de la piscina amb vistes a la badia de Kotor !.

Costa de Budva

Deixem l’allotjament fantàstic amb la pena de no haver-lo pogut gaudir amb la plenitud que mereixia, però amb agraïment per haver pogut fer el necessari descans d’ahir estirats amb una fantàstica brisa i bones vistes. Pels que ens seguiu haureu vist que amb data d’ahir no hi ha publicació, i es que ahir tots tres vàrem necessitar tenir el w.c. a prop i assaborir un bon arrosset bullit i suero oral tot el dia. Petits peatges del viatger...

Avui ja més recuperats ens intentem posar al dia amb el que volíem visitar ahir, comencem pel Stari Bar, és a dir, l’antic poble de Bar situat a 5 km de l’actual Bar el qual no té cap interès especial.

De l’antic Bar se’n conserven part de muralles, de cases, d’esglésies (la majoria ja reconstruïdes) i que val la pena visitar. Només arribar per aparcar en un carrer proper a l’aparcament regulat ja ha vingut un noi i ens ha cobrat 1€ (per tot el dia). Ens ha donat tiquet i tot. En fi, mai saps si t’estan prenent el pèl o no i acabes pagant. Enfilem a peu el carrer principal que condueix a l’accés, no té pèrdua, només cal seguir les botigues de souvenirs.

L’entrada costa 2€ per adult i 1€ nens però no ens cobren per la Queralt. Deu ser nens més grans...  Al costat de la guixeta on venen els tiquets hi ha una litografia on es veu com era Bar dins les muralles, realment molt poblat. Hem pogut passejar per tot arreu, entrar a moltes cases, banys turcs, esglésies, sota muralles, i molts racons com si els estiguéssim descobrint per primera vegada nosaltres i és que està tot molt poc senyalitzat i deixat en el sentit que hi ha pedres i rocs enmig de pas i de vegades no és gens evident per on passar i per on no.

Feta la visita i de nou al cotxe, ens dirigim cap al nord tot resseguint la costa de Budva. En aquesta direcció a 6,5 km de Bar també és interessant visitar, a qui li agradin les runes, la fortalesa de Haj-Nehaj construïda pels venecians durant el segle XV per defensar la seva frontera sud de les invasions turques otomanes.

Per accedir-hi cal pujar a peu un fort desnivell durant uns 30 minuts per un corriol perdedor fins arribar a la fortalesa. Tot i que estava prevista la visita, entre la xafogor que fa, que encara estem una mica dèbils del dia d’ahir i que ens costava de tirar quan s’havia que pujar escales visitant l’antic Bar... descartem la visita a la fortalesa de ‘Dragones y Mazmorras’. Ens sap greu ja que hem llegit que és molt recomanable i la vista ha de ser preciosa des de dalt, però avui no pot ser.

Seguim costa amunt fins a Sveti Stefan, una de les icòniques imatges de la costa de Montenegro juntament amb la badia de Kotor.

Sveti Stefan és un poblet-illa fortificat, unit a terra ferma per un estret carreró. Avui dia tota la illa és un luxós centre de vacances i l’accés només es permet a clients però contemplar-la des de la platja i el turó del davant és gratuït i és la manera de contemplar la bellesa en si d’aquesta illeta amb casetes de pedra en tot el seu perímetre.

Tenim sort de poder aparcar força avall en un dels carrers que baixen a la platja (sobre l’acera com és costum en els països visitats aquest any). De les dues platges que hi ha a banda i banda del camí que accedeix a l’illa, la de mà dreta mirant el mar és privada i d’ús exclusiu pels clients del complex, la multa pel seu ús és de 100€... la de mà esquerra és pública tot i que està separada en dues zones, la de tumbones i parasols de lloguer i la de “tot tu portes tu de casa”. Aquesta darrera opció és la nostra. I les vistes i l’aigua estan igual de bones que en les dues opcions anteriors. Hem estat una estoneta molt agradable.

Un cop refrescats, darrera la platja privada (que val a dir, estava completament buida...) surt com un camí de ronda des d’on contemplar la vista de l’illa del costat oposat o be per arribar-te a un altre platja ‘privada’ d’un altre hotel luxós. Abans d’iniciar el camí hi ha un parc infantil que ha sigut motiu de pausa.

Tot i que des de algun carrer elevat del poble es pot veure la típica estampa de la icònica illa, no és exactament la de les postals, així que mirem muntanya amunt i veiem dalt de tot una ermita que treu el nas. Revisem el maps.me i la localitzem, així que ens enfilem turó amunt fins a trobar-la i ara si, podem fer la típica fotografia que surt a tot arreu.

D’aquí seguim carretera de la costa direcció nord fins a Budva. Aquí, al contrari d’abans d’ahir amb Ulcinj, ha sigut entrar i ja ens ha agradat, tant la part moderna més endreçada urbanísticament i amb més bon gust com encara més la part antiga, que a la Montse li ha recordat moltíssim a Dubrovnik de quan va anar-hi a l’agost del 2008, però sense la gentada habitual i més petit. Hem pogut aparcar molt aprop del casc antic (1,5 €/ hora).

El primer que hem fet és anar a dinar, Budva és molt turístic i l’oferta és variada i els preus no son econòmics. No tenim la panxa per masses invents i anem a un restaurant italià que descobrim en un dels múltiples carrerons. Tot està molt cuidat. Mentre dinem cauen quatre gotes però això no impedeix que puguem seguir fent res.

Després de dinar recorrem els blancs i cuidats carrerons de marbre del casc antic de Budva, la ciutadella, les muralles i diferents esglésies i placetes que anem trobant pel camí. També ens acostem a veure l’escultura d’una ballarina nua que és un dels emblemes de Budva més fotografiats.

Des de la ballarina surt un camí penjat entre les roques i el mar que en uns 300 m caminant et porta a la platja de Mogren (diuen que està en el top 10 de les millors platges de Montenegro). La platja està dividida en dos, separada per un penya-segat que entra al mar, però que hi ha un camí per passar-hi (si fa bona mar). Aquestes roques ens recorden lleugerament als pancakes de Nova Zelanda. Les platges no son de sorra fina sinó grollera com a la costa brava i és d’agrair tot i que faci mal als peus. Sigui com sigui hem plantat tovalloles i ens hi hem banyat. Tot i que el cel a estones ennuvolat i que la sorra estava bruta de deixalles (tònica general de Bòsnia i Montenegro, tot plegat una mica brut) s’hi estava de cine. Val a dir que la orientació d’aquesta platja fa que sigui millor anar-hi als matins, per la tarda de seguida està en ombra. 

Deixem Budva molt contents, ens ha agradat tot i ho recomanem.

Marxem cap a la zona de Kotor on tenim l'allotjament per als propers dos dies, aquest cop també una oferta de temporada baixa amb piscina mirant cap als fiords. Avui està núvols i no veurem la posta de sol, potser demà !