Fredericton i més 'Covered Bridges'

No ha parat de ploure en tota la nit i ens posem a la carretera que encara ho fa. El dia està ben tapat miris on miris. Avui tenim un dia de carretera per endavant però anirem fent parades per tot allò que hem vist interessant de visitar i així de pas també estirarem les cames.

Comencem per arribar-nos fins a un pont cobert de fusta que hi ha a Stankey Road. És de 1915 i està sobre un aiguamoll. La fotografia bona és des de baix a la riba i d’aquí 15 dies també serà bona des de la carretera quan tot el fullatge estigui pletòric lluint la gamma de colors torrats propis de la tardor i que ara mateix comencen a passar de tons verds o groguencs amb puntuals brots d’esclatant vermell.  

La pluja sembla que va a menys. Seguim ruta endavant fins a Fredericton, una pintoresca ciutat que és capital de província i ens ve de pas visitar. Aparquem en un dels carrers de casetes victorianes i georgianes prop del preciós pont d’estructura metàl·lica sobre el riu Saint John. El pont és la nostra primera visita. Es tracta d’un antic pont ferroviari, actualment només per a vianants i ciclistes.

Des d’aquí i seguint el passeig de la riba del riu arribem a Queen Street, al centre.  Edificis d’obra vista amb botiguetes a la planta baixa, enormes arbres a les voreres i molts parterres florits. Com fins ara, tot molt cuidat. Hi ha forces esglésies petites les punxes de les quals sobresurten entre els grans arbres.

Passem per informació per si hi ha alguna cosa més interessant que fer a part de l’agradable passeig que ja hem fet, i en sortim amb la recomanació de parar en una pastisseria cafeteria a tocar, la Chess Piece. Una parell d’expressos acompanyen el deliciós i calòric pastís que alterna cruixents i fines capes de pasta de full molt torrada amb una crema de mantega i nata dolça. Boníssim!.  Al taulell hi havia de tot i l’elecció no ha estat fàcil (macarons, sachers, tres xocolates, tartaletes de fruita, pastissos de llimona,...).  Tot amb una pinta excel·lent. El local no té gaires taules però s’hi està molt bé.

Satisfeta la vista i el paladar, ja al carrer continua plovisquejant lleugerament. En una cantonada entrem a una gran botiga d’instruments musicals que li crida l’atenció a la Queralt. Hi ha de tot i davant el nostre ‘No es toca res !’ cap a la Queralt, el senyor de la botiga ha respòs un: ‘Benvinguts, com si fóssiu a casa vostra, podeu mirar i tocar el que vulgueu!’. Son molt amables aquests canadencs. Evidentment la Q ha anat a la sala de percussió, s’ha assegut davant la bateria i ...

Acabem de passejar pel carrer paral·lel a Queen Street, i marxem ja amb la caravana direcció Hartland, on hi ha el pont de fusta cobert més llarg del món. Són 390,75 m de pont o 1282 peus, que es com ho mesuren aquí. Es va construir el 1921 i el 1945 se li va afegir una part per a vianants en un lateral.

El GPS ens marca que per anar al punt des d’on es veu be el pont, cal creuar-lo i clar, ... amb l’experiència de Nova Zelanda de gàlibs anem una mica ‘acollonits’. A l’entrada marca el pes màxim (10 tn), per tant en George pot passar, però no diu res d’alçada. Aparentment, tot i que justet, sembla que poder si que hi cabem. El pont té un sol carril, i per entrar es fa mirant a través de l’entrada els gairebé 400 m de longitud i si no en ve cap, t’hi poses, i així ho hem fet. Hem passat molt a poc a poc i procurant mirar més a dalt que no pas als laterals. Finalment ho hem creuat amb èxit però amb una suor freda ...

Dinem aquí  i marxem a veure un altre pont cobert que ens agafa també de camí. És el vell pont de Florenceville, el primer va ser construït el 1885 però es va cremar. L’actual té només una part de pont cobert de fusta i la resta és d’estructura metàl·lica. Per tant, ve a ser un pont mixta curiós i molt poc corrent.

De nou el GPS ens indica que cal creuar-lo. Aquí si que diu un gàlib de 4 m, i creiem que en George fa uns 3,90 m, però ... no cal jugar amb foc. No ens atrevim i busquem una alternativa a passar el riu que sigui descoberta.

Al Canadà, els estats de New Brunswick i el Quebec és on es concentren la majoria dels ponts de fusta coberts. També és molt tradicional trobar-ne als EEUU. Podeu buscar tots els que existeixen al món mitjançant aquesta web que els geolocalitza. Poder en teniu un a costat de casa i no ho sabeu !

Ja a l’autopista torna la pluja. Anem direcció Edmundston i volem aturar-nos a estirar les cames a les Grands Falls, però la pluja no afluixa, per tant omplim el dipòsit del George i seguim endavant amb la intenció d’arribar molt a prop de Québec city a dormir.

A uns 20 kilòmetres abans d’arribar a Edmundston en Marc nota que el motor de la caravana fa una costa estranya i s’aparta al voral de l’autopista. En George es para i no engega. S’encenen llumetes al tauler de comandament i no te bona pinta. Truquem al servei de carreteres de l’assegurança i esperem que vinguin a remolcar-nos fins al taller més proper, que ja deu ser tancat fins demà al matí.   

La grua triga gairebé dues hores a arribar, i posteriorment carregar en George suposa un altre hora. És negre nit que arribem al taller muntats a la cabina d’una tros de camió americà autèntic que arrossega la caravana. Passem la nit aquí i demà a veure que ens diuen de l’averia. 

Fundy: Hopewell rocks , Parc Nacional i ponts coberts de fusta

Després d’una nit de molt de vent, a tres quarts de set sona el despertador i s’aixeca un dia fred, tapat i amb algun plugim. D’aquí 45 minuts la marea assoleix la baixa màxima. Fins les 9 del matí no obren el parc, un cartell indica que fer la visita per compte propi és sota la responsabilitat de cadascú. Normal.

Mica en mica van arribant cotxes a l’aparcament. Nosaltres anem fent la rutina matinera diària i a tres quarts de vuit entrem al parc. No cal saltar cap tanca ni res i de fet som unes 10 persones que agafem el sender del bosc que va baixant fins a trobar una escala metàl·lica la qual bona part deu quedar plenament submergida durant la marea alta.

Des de dalt de l’escala hi ha un mirador des d’on veiem tota la platja i les diferents roques en forma de bolet, degut a l’erosió diària del peu de la roca per la gran oscil·lació de les marees.

Baixem disposats a enfangar-nos i tenir que fer servir les dutxes i raspalls que hi ha tant al capdamunt de les escales com a la sortida del parc per netejar-se les sabates després de la passejada.  

Sorprenentment el vent ha assecat força la sorra i no ens embrutem gaire i podem passejar per tota la platja al voltant de les enormes roques de gres conglomeràtic erosionades. El mar, ara reculat, sembla un bol gegant de Colacao, l’aigua de color marronós és ple de sediments.

Avui si que gaudirem de la marea baixa i ben tranquils. L’aparcament és molt gran tant el de cotxes com d’autocars. Molts tours venen fins aquest parc, però que de moment està tancatfins les 9h.

En Marc es vol esperar a veure pujar el nivell a peu de platja, mentrestant les nenes anem al parc infantil que hi ha just al costat de l’entrada. Aviat es fan les 9 del matí i comença a entrar la munió de japonesos i demés turisme ja pagant entrada (10$ adults i 7,5$ nens. També hi ha entrada familiar per 25, 50$).   

Satisfets de com hem començat el dia i de nou a la carretera ens aturem al primer pont cobert de fusta que hem localitzat al llarg de la nostra ruta per New Brunswick. A la Montse li agraden molt els ponts coberts de fusta, li recorden la romàntica pel·lícula de Los puentes de Madison, i encara que no estiguem a Iowa, per aquesta zona n’hi ha uns quants i mirem de veure tots els que tinguem a prop.  

Aquest pont, Sawmill Creek, és de 1905 i només es pot creuar a peu o a cavall, tota la seva estructura és íntegrament de fusta.

Des d’aquí seguim avançant fins al Far del Cap Enrage. Aquest far de més de 150 anys, encara en ús, no es visita el seu interior. Per caminar per l’entorn cal pagar entrada (6$ adults i 5$ nens). El camí d’accés és maco i també es pot baixar a una platja a peu de penya-segat amb la marea baixa, com sempre. Val a dir que la platja prèvia a la pujada fins el recinte del far és també molt bonica i que hi ha un mirador del far just abans de l’entrada i estalviar-se el pagament, ja que el far no és res de l’altre món. Ens trobem turisme autòcton, molt amables ens donen la benvinguda a Canadà i al dir que venim de Barcelona, com han fet gairebé tothom durant aquests dies, ens donen el condol pels atemptats del passat 17 d’agost.

Deixem el far i ens dirigim a veure un altre pont cobert de fusta, el Forty Five River.

Els sis darrers kilòmetres d’accés son per una pista sense asfaltar d’escassos 5 m d’amplada. A uns 300 metres per arribar al pont un pòrtic rígid d’estructura metàl·lica limita el gàlib en 3,60 metres d’alçada. No passarem pas.

Indignats perquè abans del pòrtic no hi ha cap sobre amplada per poder girar, ens aparquem a un costat. Anem a fer quatre fotografies al pont mentre estudiem com farem la maniobra per girar el George i sortir d’aquest cul de sac.

La pista de 5 metres d’amplada, per postres hi ha una cuneta a un costat i timba de bosc alpí per l’altre. Entre eixos de rodes del davant i del darrera 4 metres. Entre les rodes del darrera i l’aparcabicicletes que portem darrera 2, 30 metres més. De les rodes del davant al morro del cotxe, uns altres 2 metres més. Total 8, 30 metres i uns 3, 85 m d’alçada.

Marxa enrere i fins a trobar un tram amb la cuneta menys profunda i per tant una mica més d’ample útil i després d’uns quants girs i maniobres aconseguim girar en sentit contrari al George.

Ho arribem a saber i no venim. El pont és bonic però l’esforç massa gran per fer-ho amb autocaravana. Per venir en cotxe està bé tot i que millor un 4x4, doncs la pista se las trae.

Seguim fins l’entrada del Parc Nacional Fundy, pel costat d’Alma. Comença a ploure i decidim dinar i així donem temps a que millori per poder fer les excursions previstes per aquesta tarda. 

En el càmping mateix de l’entrada té Dump Station i aprofitem per fer el necessari canvi d’aigües del George que toca cada 3 o 4 dies.

Sembla que para de ploure. Ens arribem fins un altre pont cobert, aquest pintat de vermell i que correspon amb el que la Queralt té a la seva llibreta de viatge. Es tracta del Pont Point Wolfe, sorprenentment és de 1992. Aquí aparquem uns metres abans d’arribar al pont, ja que tot i que per gàlib i pes podríem passar, hi ha un gir molt tancat per entrar i els 8,30 metres i tocarien a la paret de roca. Millor estirem les cames els 300 metres que hi ha entre l’aparcament i el pont i allarguem la caminada fent una petita excursió per veure la platja que hi ha a tocar, de nou amb marea baixa.

Des d’aquí ens desplacem fins a la zona de Dickson Falls. En aquest punt es poden fer dues excursions, o una volta circular sencera o bé a mig camí reduir-la a la meitat ja que hi ha un sender que creua. Comencem i sobre la marxa (el cel, la petita exploradora,...) anirem fent.

Quina verdor! Quanta molsa hi ha per tot arreu! I una humitat brutal, de seguida comencem a guardar paravents i impermeables i roba de mànigues.  La caminada la fem de baixada i la seva gran majoria discorre sobre passeres i escales de fusta perfectament integrades. No parem de fer fotografies per captar-ho tot. Miris on miris és preciós. Natura en estat pur. Arribats al creuament no ens plantegem escurçar el recorregut i decidim fer la volta llarga. Petits salts d’aigua, més passeres i trams de senders dins d’un bosc humit preciós acaben la molt recomanable excursió a Dickson Falls.

Son quarts de set de la tarda, a l’aparcament ja no queda ningú i al dia també li queden poques hores de llum. Decidim anar sortint del parc nacional.

Fem una horeta de carretera fins a Sussex. Avui no conduïm després de sopar. A fora ha començat a ploure amb forces ganes. Estem contents que el temps ens hagi deixat fer tot el previst avui encara que les fotografies no siguin amb sol.

Acomiadant Nova Escòcia

Avui ha sigut un dia bàsicament de transició, tot i que com sempre, busquem el màxim aprofitament de la jornada per allà on passem. Anem direcció New Brunswich, cap a la badia de Fundy, la part sud de la qual és Nova Escòcia encara.

Deixem Windsor i fem la nostra primera visita al far de Walton River, un petit far de gas el qual enfilant tant sols un parell de trams d’escales de mà de fusta ja som dalt. Des d’aquí observem el fangar de platja i la marea baixa.

Seguim ruta i ens arribem fins a Burn Coat Head, on l’efecte gravitatori de la lluna provoca que es creïn les marees més altes del món, havent-se registrat l’any 1975 en el Llibre Guinnes dels rècords mundials el registre de 16,5 metres de fluctuació entre marea baixa i alta. Cada sis hores es produeix el canvi, quatre vegades al dia.  Anem tard i arribem que la marea ja ha pujat, pel que no podem accedir a una de les illes que hi ha just al davant. Ràpidament observem que el nivell d’aigua puja, en cada petit vaivé de l’onada, el retrocés es menor. Quina llàstima, hauríem d’haver matinat més.

Dinem i seguim fent carretera per la costa on els arbres ja comencen a tenir algunes fulles groguenques i vermelloses. Ens anima pensar que abans d’agafar l’avió puguem veure l’inici de l’espectacle tardoral. Això a primers d’octubre ha d’estar espectacular.

La propera parada és el Cap d’Or, un dels punts indicats com els 10 imprescindibles de Nova Escòcia a la guia Lonely Planet. 

Arribar-hi es fa molt llarg, la carretera mai s’acaba i l’asfalt està molt degradat. El darrer tram, sense asfaltar i de grava té uns forts pendents i el George li costen penes i treballs pujar. S’arriba a un aparcament i des d’allà es baixa fins al far per un camí de terra.

La decepció és notable. Està bé però l’esforç que ha suposat no paga la pena. El far en si no té gaire encant i els penya-segats de betes brillants no brillen com explica la guia. Val a dir que el dia està ben tapadot i no ajuda. La marea està baixa de nou i veiem barquetes de pescadors embarrancades sobre el fangar que en unes hores flotaran de nou en el mar rogenc que arrossega molt sediments del fons amb tant puja i baixa.

Hem d’anar cap a Truro i el puja i baixa de la carretera per arribar al Cap d’Or ha buidat la panxa del George, per sort hi ha una benzinera al següent poble i no tenim que recular. Ara bé, la paguem mooolt més cara que enlloc. En general a Nova Escòcia hi deuen gravar més impostos perquè en comparació a Québec i New Brunswick el preu és notablement més elevat.

Parem a Joggins, i anem al Centre de Fòssils, és tard i està tancat i comencen a caure quatre gotes. Aquí hi ha uns penya-segats declarats Patrimoni Mundial per la Unesco on amb la marea baixa es pot passejar per la platja i amb marea alta és totalment impossible.  Hi ha visites guiades i passejades explicatives amb horaris que fluctuen igual que la lluna i conseqüentment les marees.

Sopem aquí, posem a dormir la petita i seguim avançant ruta fins arribar a dormir a l’aparcament de les Hopewellrocks a NewBrunswick, quan hi arribem hi ha una altra campervan, avui tenim veïns!.

Demà no volem que ens passi el mateix que avui. Posem el despertador que volem passejar per la platja amb la marea baixa de bon matí. Bona nit.

Halifax, Peggy’s Cove i Lunenburg.

Hem passat la nit prop de Truro, encara ens queden uns kilòmetres fins a Halifax però la tirada gran ja la vàrem deixar feta ahir nit aprofitant que la petita dormia i podíem posar la musica nostra seleccionada especialment pel viatge.

Arribem a Halifax per l’autopista escollint la opció d’accés a la ciutat pels ponts (atenció, que l’accés pels ponts és de peatge. Hi ha dos ponts però un té una limitació de pes de vehicles de 3.000 kg i el George en pesa 4.750kg).

Ens vàrem descuidar d’explicar-ho però l’altre dia de què descapotem la caravana a Campbellton al passar un pas inferior. A pocs metres de creuar vàrem veure el petit cartell de limitació de gàlib i prohibició de pas per RV, que es com es diuen aquí les caravanes. Au, allà al mig a girar els 8 metres i pico de George en rodó. Sort que aquí son molt pacients al volant i ningú toca el clàxon per res.

La ciutat de Halifax ens sorprèn perquè és una ciutat gran però que te molt poc trànsit. Aparquem prop del Halifax Seaport Farmers Market on la Lonely Planet comenta que “merece mucho la pena”. Situat dins l’edifici on hi ha també la terminal de creuers ens trobem que hi ha quatre parades de souvenirs, un parell de mercat i la resta menjar variat. Decepcionats del mercat (no val la pena perdre-hi ni un minut), sortim direcció l’oficina de turisme pel passeig marítim, que és agradable de passejar. Està ple de terrasses i casetes tipus xiringuito, un petit port esportiu, uns fanals deformats a mode d’escultura que tenen la seva gràcia i davant de turisme un altre escultura, una enorme onada gegant del que s’improvisa un tobogan infantil genial per matar l’estona mentre arrepleguem informació.

De tot el que ens ofereixen a turisme per visitar, res té gaire interès per nosaltres, poder el més destacat és el museu Pier 21 que exposa com més d’un milió d’immigrants van arribar a aquest port des de 1928, però tampoc tenim ganes de tancar-nos en un museu veient que el vent que bufa des de el matí està deixant un dia magnífic.

Tornem a la caravana per dirigir-nos cap al far de Peggy’s Cove per la carretera 333, un tros de la Lighthouse Route que va resseguint la bucòlica costa, que avui especialment presenta una mar brava degut al vent que bufa. Tenim un sol radiant que ressalta el color blau del mar i el verd dels boscos així com els colors de les casetes que a costat i costat de la carretera anem passant. Aquí viuen molt bé. A l’hivern no ho sabem però ara a finals d’estiu... de conya.

Peggy’s Cove resulta ser molt turístic i està plè de gom a gom. Veient la gentada ens sorprèn tant la poca oferta de restauració existent com la gratuïtat de l’aparcament, poca visió de negoci aquí, i més si com diuen és el poble de pescadors més visitat del Canadà.

Les RV’s hem d’aparcar a costat de la caseta d’informació. Ho tenen prou ben organitzat tot i la caòtica sensació al arribar i veure cotxes aparcats a banda i banda de la carretera, molts autocars i una munió de gent caminant per tot arreu.

Fem una mica de vermutillo per matar el cuquet i ens arribem fins a la zona del far. Mare meva quina gentada!. Impossible fer una fotografia sense ningú.

El far és de formigó, encofrat manual amb llistonat de fusta, la torre pintada de blanc i la part superior del far de vermell. No és dels més bonics que hem vist, però la seva ubicació sobre un caos de roca granítica fan que el conjunt tingui una màgia especial, tot i la constant desfilada de busos i cotxes a pocs metres.

La mar, d’un color preciós, està esverada i no para de repicar contra les immenses roques. Fem fotos i remirem el far de tos els racons. Ens quedaríem aquí més estona però hem de dinar i seguir avançant.  De camí cap a la caravana acabem de passejar per l’antic port pesquer, immortalitzant els raconets, les diferents caletes amb les casetes de fusta dels pescadors sobre l’aigua, les barquetes, les xarxes, les gàbies per capturar llagostes, ....

Tota l’oferta gastronòmica del poble es basa simplement en una caseta amb llargues cues on fan el clàssic entrepà de llagosta de la zona i venen gelats, així que decidim dinar a la caravana. El que em pensava que era un pot de llenties, per error al comprar-ho, resulten ser mongetes amb xarop d’auró....  Quina cosa més dolça i empallegosa. Bé, ara ja podem dir que l’hem tastat, doncs d’aquest xarop en venen a tot arreu.  

Seguim de nou direcció Lunnenburg per la badia de Santa Margarita, primer per la carretera 333 i després retallem per la 329, doncs es fa una mica llarga la volta. La costa és un constant entrar i sortir i tot i ser molt bonica si es necessita fer via es pot obviar i anar per la principal de dalt que va saltant les petites penínsules.

Ens aturem a Mahone Bay, una badia amb més de 100 illetes. Aquí diuen que el sol brilla com en cap altre lloc de la costa i de fet hi arribem que el tenim de cara per a intentar fer la fotografia de les tres esglésies del poble, una al costat de l’altre, reflexades sobre l’aigua del mar. Una llàstima però tot i així és parada obligada de la lighthouse route.

Mahone Bay té botigues especialment de ceràmica, pintures d’artistes locals així com també d’antiguitats. Aprofitem per fer un apunt sobre una curiositat que estem observant mentre recorrem les carreteres d’aquest fantàstic país i es que la gent de tant en tant munta la paradeta davant de casa a peu de carretera amb tots allò que es vol treure de sobre. Com si d’un “rastrillo” es tractés enmig de la fantàstica gespa de davant de casa veus piles de llibres, tauletes de nit, làmpades, gerres, vaixelles,... A vegades l’amo al costat en un cadira, i la gran majoria, només amb el cartell For Sale.  També en les zones més agrícoles hem vist paradetes de verdures i en una casa un cartell que tenien excedent d’ous i els regalaven!.

 

Marxem cap a Lunnenburg, el poble de pescadors més gran de la costa sud i declarat Patrimoni Mundial per la Unesco. Ja som a mitja tarda i el sol ja va molt de baixa quan arribem, així que aparquem el més proper al port. Ens adonem però que la imatge pintoresca que teníem al cap és vista des del mar o be des de l’altre costat de la badia, així que després de passejar una mica pel front marítim i el carrer paral·lel de sobre el port, ens arribem amb cotxe a l’altre costat de la badia.

El front marítim es veu petit, la distància és massa gran, així que per la propera vegada agafarem una barqueta, ara és tard i l’hora de llum que ens queda l’aprofitem per arribar-nos fins a Blue Rocks, a uns 8 kilòmetres del centre de Lunenburg.

Blue Rocks és un minúscul port de pescadors que ens hem descobert amb informació agafada a turisme. Allà ens hi estem fins que es pon el sol, on posem punt i final a la ruta d’avui, molt agraïts pel bon temps que estem tenint.

Anem a sopar a un Tim Hortons,  que és la cadena de menjar ràpid que sempre els hi robem la xarxa de wifi, de pas penjarem un dia de blog abans de posar-nos a la carretera per avançar ruta.  Dormim a l’aparcament d’una petita estació d’esquí, al peu dels remuntadors prop de Windsor. 

Ants al Highland National Park (Cabot Trail)

Ens llevem amb sol, fantàstic! Ha valgut la pena confiar amb la previsió del temps i esperar a diumenge. Una vegada més yr.no no ens ha fallat. És una web de confiança !.

Per despertar-nos bé, sortim de la caravana ben esmorzats a fer els 2,5 km de la volta circular Jack Pine amb vistes a la platja de Black Brook. Val a dir que és molt bonica tant el tram que discorre per dins el bosc (únic a la zona), com les zones de clarianes sobre enormes lloses de pedra granítica cobertes de líquens (protegits, no trepitjar !) i la part d’arran de costa i miradors. Quina luxe d’inici de dia ! A més a més ens hem anat trobant esquirols durant la darrera part de bosc. Ja coneixem el soroll que fan i ens agrada caminar en silenci i observar-los com es mengen les pinyes i s’enfilen en un segon a dalt d’aquests immensos arbres de més de 350 anys.

De nou a la caravana, seguim enfilant per la carretera de Cabot Trail fins a Neil’s Harbour, on la deixem per fer la volta per una carretera secundària del litoral que passa per New Haven, Smelt Brook i recupera la principal a Effies Brook.

Anem fins a Beulach Ban on hi ha una cascada i després fins a Lone Shieling a fer una volteta circular d’uns 600 metres entre els arbres centenaris d’on s’extreu el sucre per el xarop d’auró (l’arbre de la fulla de a bandera del Canadà).

De nou, uns pocs kilòmetres més enllà ens aturem a Macintosh Brook, aquí son 1,7 kilòmetres i hi ha una mica de parc infantil al costat de les taules de picnic de l’aparcament.  En Marc se’n va a fer la caminada i la Montse i la Queralt es queden als gronxadors amb un sol fantàstic.

De nou reagrupats i a la carretera ens aturem pocs kilòmetres més enllà a la zona de Pleasant Bay al restaurant Rusty Anchor. L’aparcament és ple de cotxes, un gran cartell destaca les ostres i els musclos i veiem que a part d’un gran menjador interior tenen una terrassa sobre el penya-segat amb vistes magnífiques a l’oceà.  Decidim dinar aquí una mica de peixet.

El personal és molt agradable i dinem la mar de bé una galleda de musclos i un rollet de llagosta amb amanida de patata, que també porta seafood camuflat. Tot molt bo i tot el que veiem per les altres taules té una pinta excel·lent i el preu també és correcte. Per postres, tenen diferents pastissos i al demanar per gelats la mateixa cambrera ens indica que desfent 1 kilòmetre enrere la carretera hi ha una gelateria que també fan batuts i tenen molta varietat de gelats boníssims. Ho certifiquem!. Un cartell a la porta de la gelateria, que també ven una mica de tot, diu que disposen de mantega casolana. Em sembla que arribarem a l’excursió reina del dia amb un bon fons per cremar!.

Ens aturem a Bog, és una volteta circular de poc menys d’un quilòmetre en una zona de tundra sobre passarel·les de fusta per contemplar orquídies salvatges vermelles, plantes carnívores d’insectes i líquens. Val la pena perquè és a peu de carretera i és bonica. Ah, i hi ha una altra caseta de fusta per segellar el llibret d’explorador del Highlands National Park!.

Ara si que anem a fer l’excursió estrella del Parc, el trekking del Skyline que son 8,5 quilòmetres a través d’un bosc Boreal dalt de l’altiplà i al final es baixa per unes escales i passeres de fusta al llarg d’un esperó amb penya-segats a banda i banda, amb vistes a l’oceà per un costat i al bosc per l’altre (d’aquí el nom de skyline).

L’aparcament és com vint vegades més gran que cap altre i és que ve a ser el clàssic de la zona. Molta gent ve a fer-ho a darrera hora del dia per veure com es pon es sol ja que les vistes al mar son molt boniques. A l’inici de la caminada hi ha una caixeta de fusta amb el segell del “moose” (Ant en català). Quines ganes de veure’n un que tenim!. La senyora de Wisconsin de l’altre dia ens va explicar que van veure’n un en aquesta zona...

Per començar, i només fer uns metres trobem tres perdius perfectament camuflades cromàticament amb el  bosc, costa apreciar-les.  Més endavant al llarg del camí ens trobem amb un tancat perimetral força gran amb una escaleta. Es tracta d’un refugi en cas d’atac per ants. Vaja, sembla que el risc deu ser força real i n’hi deu haver. Seguim el camí força concorregut el darrer tram quan s’arriba a l’skyline. Per arribar a l’extrem de l’esperó, moltes escales i rampes amb plataformes mirador van baixant per la muntanya amb vistes a ambdós costats. Les nenes ens quedem a la cota superior mentre en Marc va fent la ziga-zaga que baixa fins al final. La gent és una mica indisciplinada i surt de les passarel·les trepitjant les zones clarament prohibides per fer-se fotos. Fa una mica de ràbia.

Desfent el camí de nou es produeix un dels moments esperats del viatge, trobem ants!. No és el mascle (el de les grans banyes) sinó que son dues femelles, sembla per les dimensions que són mare i filla. Estant força a prop del camí, menjant tranquil·lament.

 

L’ant és un animal molt corpulent amb un cap que ve a ser com una fusió de camell amb cavall, costa descriure’l. Però l’animal impressiona. Mica en mica de ser quatre o cinc mirant ja en som vint ben bé. Tothom està expectant i amb el dit clicant les càmeres, mòbils, .... també hi ha qui tranquil·lament s’ho mira amb binocles i gaudeix de l’espectacle. Molt contents tornem cap al cotxe. Quina sort que hem tingut.

Agafem la caravana i ens deixem caure carretera avall pels forts pendents de carretera que ens porten a la sortida del Highland National Park i rematem la Cabot Trail (tota ella uns 300 km), de la que ens despedim amb una bonica posta de sol sobre les tranquil·les aigües del mar.

Ens aturem per sopar, posar a dormir a la Queralt i els grans aprofitem a fer una bona tirada amb cotxe direcció Halifax per acostar-nos al màxim a les visites de demà. Avui somiarem amb els ants !!!

Cabot Trail remullat !

Aquesta passada nit ens hem adormit escoltant musica celta, és el que té dormir al port a prop d’un pub. Ens llevem i el dia està tapat i cauen algunes gotes tal i com pronosticava yr.no (la nostra web meteorològica de referència). Aprofitant que tenim wifi gratuït consultem la previsió per a les properes 48 hores que passarem a Cabot Trail. El dissabte al Cap Bretó estarà tot tapat, plovent i amb forts vents però al migdia s’obrirà una finestra a la costa est just a l’entrada del Parc Nacional, i pel diumenge ja s’obren clarianes i es preveu assolellat a tota l’illa. Dilluns arriba un front de mal temps, per tant, cal aprofitar el que tenim.

 Ens quedem a espera de que el temps millori a Baddeck (on hem dormit) i visitem el museu dels invents de Graham Bell (entrada gratuïta amb el Discovery Pass). El museu està bé, sobretot per un dia de pluja com avui. Dona a conèixer molts invents del Sr. Bell a part del telèfon pel qual ha passat a la història. A part de badar per les vitrines, anem emplenant un llibret per nens i a la sortida la Queralt rep un diploma i un collaret que la declara Exploradora Experta!.

Deixem Baddeck passant abans per turisme on agafem mapes més detallats de Cabot Trail i iniciem la carretera en sentit antihorari. Atenció si aneu amb autocaravana, cal agafar la sortida 11, ja que si es segueixen les indicacions et porten per la 12 i més endavant caldrà agafar un ferry petit que no accepta caravanes i caldria recular !!!. Sort que ens han advertit a turisme !

Sembla que el vent va empaitant la nuvolada i sacsejant a en George. Anem direcció el Parc Nacional de les terres altes del Cap Bretó, els Highlands.  El paisatge és molt bonic tot i el temps que fa. La carretera te trams de forts pendents (hi ha trams que en George no passa dels 35 km/h amb el gas a fons). El vent i la pluja ens acompanyen així com l’esperança que s’obri una finestra a l’entrada del Parc Nacional,  que és on tenim previst fer la primera excursió que surt del Keltic Lodge, on dinem.

 Deixa de ploure, tot i que mirant a les muntanyes del fons, està ben tapat. Som valents, per tant, a estirar les cames. L’excursió va fins el cap Middle Head, son uns 4 kilòmetres i tot i emportar-nos paravents impermeables finalment no plou.

A punt d’arribar al cap de Middle Head, ens sobrevola una majestuosa àliga reial (la del coll blanca). Fem la fotografia com podem a corre cuita, no ens l’esperàvem!.  

De nou a la caravana, seguim carretera amunt contemplant el fantàstic paisatge que va resseguint tota la costa, els penya-segats de granet rosat, els boscos que cauen fins arran de mar, ... Anem parant en diferents miradors contemplant les vistes, a estones amb l’impermeable i altres sense.

En els miradors i excursions destacades dins del Parc Nacional, per als nens quan hi arriben es troben una petita caseta de fusta on dins hi tenen uns llibrets temàtics de la zona i entre les diferents activitats cal segellar-lo. Quina bona idea per motivar-los a baixar del cotxe i caminar !

Al dia ja li queden pocs minuts de llum i de nou torna la pluja. Passem la nit en un aparcament al costat de la platja de Black Brook, arrecerats del vent, on demà des d’aquí mateix sortirem a fer una excursió. Bona i ventada nit.

Cap a Nova Escòcia

Ens despertem després d’una nit de pluja i vent. Ja no plou però té pinta que no podrem comprovar les “Singing Sands” si canten o no canten. Ens haurem de creure que és veritat. Em sembla que de nou, deixem els tirants i els shorts i tornem a la roba d’abric.

Després d’esmorzar baixem cap a la platja de Basin, no corre ni una ànima per la sorra, però les casetes de fusta tancades dels gelats, el parc infantil, el restaurants, botigues de surf i souvenirs, ... fan pensar que això al juliol “és lo más!”. Però la temporada deu ser ben curta i aquesta setmana ja hi ha escoles així que... tot ja està tancat i barrat fins l’estiu vinent.

Té el seu encant. Passegem una mica, quatre fotos i ens posem en ruta cap al far de Souris East, de base quadrada. Es visita però no hi pugem (encara està tancat). Fa força vent, plou i fa sol. A l’illa hi ha molts fars concentrats els més bonics a la costa est, però hem d’agafar el ferry cap a Nova Escòcia i aquesta és la prioritat d’avui.

Anem tirant cap a Wood Islands, on també hi ha un far, i és des d’on surt el ferry cap a Pictou (Nova Escòcia). No tenim reserva però fins al 4 de setembre hi ha força freqüència i si no podem agafar el de les 11:15, ens esperarem a les 13 hores visitant altres fars propers.

Arribem que manquen pocs minuts per les 11 al moll dels Ferrys, hi ha lloc. Ens sap greu no haver vist més fars però tenim molta feina a fer a Nova Escòcia, així que, cap dins. El ferry és molt més econòmic que no pas el de Les Escoumins de Québec ja que és molt més gran. Realment és molt xulo la quantitat de vehicles que hi caben, els sistema de rampes i plataformes que hi ha a l’interior. Ve a ser com un creuer d’aquests tant grans de turistes però per vehicles. 

Triga una horeta i hi ha una oficina de turisme a bord i wifi gratuït, així que aprofitem aquesta hora per anar fent feina i planificant una mica les properes 24-48 hores. La mar està una mica esverada però ningú es mareja.

Arribats a terra, ens dirigim direcció al l’illa del Cap Bretó. Consultant la previsió del temps decidim invertir el sentit de la ruta ja que ve mal temps des de l’oest. Al ferri ens han recomanat fer la volta del Cabot Trail en sentit horari (autocaravanes), tot i que la senyora de Wisconsin de l’altre dia ens va dir de fer-la en sentit antihorari. Així que, entre aquest empat tècnic decideixen els núvols i el vent: sentit antihorari.

Anem fins a Baddeck, on s’uneixen les terres altes i les baixes de Nova Escòcia. És una localitat turística a la bucòlica riba nord del llac interior d’aigua salada Bras d’Or on fan niu les àligues i juguen els frarets. En Marc ha preguntat a informació per veure frarets però li han dit que ja han marxat... Així que encara no es podrà treure l’espineta de veure’ls i caldrà un altre viatge d’excusa per anar-los a veure. De totes maneres...tornarem a preguntar més endavant, no fos cas!.

A Baddeck les cases i els hotels son molt luxosos i tot està especialment cuidat. Hi arribem al vespre i passem una estona tranquil·la a la caravana prèvia l’hora de sopar (jocs, lectura, blog, musica,...) aparcats al port (wifi gratuït) i amb vistes al far de l'illa Kidston (que funciona) i amb la posta de sol preciosa amb un cel ataronjat. Aquí passarem la nit.

Demà visitarem el museu Graham Bell, inventor del telèfon, el qual està enterrat a l’altre costat d’aquesta badia, on estiuejava. Del museu ens han dit i hem llegit que és excel·lent. Us ho explicarem demà!.

Ja estem dins la regió de Cabot Trail, la ruta més famosa de Nova Escòcia amb paratges espectaculars, esperem demà el temps es comporti mínimament i diumenge no plogui ni faci vent com ens promet la previsió meteorològica (farem la ruta durant dos dies). Creuem els dits i us diem bona nit.