Kotor

Marxem de Drobrota, el barri residencial de Kotor on ens allotjàvem, per anar a visitar el casc antic i emmurallat de Kotor (Patrimoni Mundial per la UNESCO).

Per aparcar, no ens plantegem cap altra opció que deixar-lo en un dels aparcaments regulats que hi ha ben a prop de les muralles, no son cars (0,80€/h) i la resta és impossible. Mirem al port, i al contrari d’ahir avui no hi ha cap creuer atracat, hem tingut sort! Ja ens veiem coincidint pels carrerons de la ciutat amb les grans riuades de gent.  

El primer que fem abans d’entrar dins la muralla és agafar un mapa a l’oficina de turisme per tenir localitzat com prendre el camí que puja fins dalt al Castell de Sant Joan.

Les muralles de Kotor son extenses (4,5 km), es van començar a construir al segle IX al voltant del castell dalt de la muntanya i es van acabar de completar al segle XIV a baix arran de port.

Setmanes abans de començar el viatge en Marc ja ens advertia que tindríem que pujar un dia del viatge uns 1.500 graons, que ens anéssim entrenant... Doncs el dia ha arribat i és avui, 260m de desnivell en 1476 graons !.

Per desgràcia avui les nenes no estem ‘on fire’ com ho estàvem el dia del Bobotov kuk (P.N. Durmitor) i des del primer centenar de graons, la gran en silenci i la petita amb volum, hem anat rondinant mentre hem anat enfilant amunt.  En Marc també rondinava, però perquè ens han cobrat tot just començar l’ascens de graons 8 € a cada adult per poder accedir a la pujada. És vergonyós i més quan veus que a mida que vas fent camí no està gens cuidat, la senyalització és gairebé inexistent i no hi ha cap barana ni protecció de seguretat en molts llocs on seria convenient.

La pujada ha estat agònica, d’acord que fa pendent, que fa calor, que el graonat és estret i cada dos per tres cal deixar pas, però és mooolt pesat anar sentint la Queralt rondinar i és que pobreta, avui no tenia el dia i es plantava tot sovint dient que ella no pujava més. Finalment, amb moltes parades, rondinetes i demés, hem arribat dalt i hem pogut contemplar la badia i el fiord de Kotor amb tot el seu esplendor.

A la baixada en Marc ha volgut explorar un altre camí, ja el coneixeu... i si, hi ha camí, i si, com ell ja s’olorava per aquest costat no cobren entrada però val a dir que vista com està la vegetació, no hi passen ni les cabres i que si teniu ganes de fer el senglar, és ideal!. Bé potser exagero una mica però clar, he pagat els 8€ per pujar i baixar pel camí “bo” i he tornat per un camí més rural (recomanable calçat adequat, no xancles !).  La única avantatge és que es va gairebé sol, pocs són els que s’aventuren. Des del Castell trobar la baixada és evident però trobar l’entrada des del poble... no tant (pels que no vulgueu pagar o preferiu menys turistes, adjunto un mapa amb els tres punts d’accés per pujar, en el A i el B et cobren, per la Porta Sud just a sobre per la muralla pots entrar-hi tranquil·lament, costa una mica trobar-ho ja que al inici està una mica malmès. Un cop dalt sempre pots tornar per les portes A i B, doncs tot i ser turístic també és maco).

Abans de fer la segona activitat imprescindible a Kotor, que és visitar el seu centre històric, anem a dinar, estem morts de calor. No voltem gaire analitzant la oferta gastronómica, la gana apreta i més o menys en zones turístiques a tot arreu hi haurà el mateix a preus similars, així que a la primera terrasseta agradable, amb una bona taula a l’ombra que estigui lliure,...allà ens asseiem! La veritat és que molt bé, hem compartit uns musclos i cadascú un plat de pasta boníssima. Per últim hem acabat de posar benzina al dipòsit amb un ice cafè latte.

Ara si que ja som de nou persones per poder passejar i gaudir la bellesa de Kotor i la influència veneciana notòria com indiquen els lleons de Sant Marc símbol de Venècia a les portes de la muralla, els seus palaus, les places, esglésies...  aquests fets fan que avui dia sigui una ciutat protegida per la Unesco.

Nosaltres sense fer massa cas al mapa hem acabat veient tots els punts més destacats només anar passejant pels carrerons i placetes. Bé, la torre del rellotge es veu només creuar les muralles per la Porta de Mar i entrar a la plaça d’armes, que és la principal plaça de Kotor. Aquesta torre es va construir el 1602 i des d’aleshores sempre s’ha encarregat de mostrar l’hora als habitants de la ciutat aturant-se només durant el terratrèmol de 1979.

Les muralles, es poden recórrer per damunt per anar fins al Castell de Sant Joan, però també es visiten per la zona del casc antic ja que es troben en molt bon estat i conserven part del seu sistema defensiu. Les travessen tres úniques portes (nord, sud i Porta del Mar) per permetre l’entrada i sortida a la ciutat, i en cada una d’elles un pont llevadís per sobre d’una porció de mar per evitar l’accés dels enemics. El color verd intens de l’aigua contra les muralles és un dels elements simbòlics i estètics de la ciutat.

Un altre singularitat de Kotor són els gats (està plegat), fins i tot hi ha un museu dedicat a ells, gairebé totes les botigues de souvenirs tenen objectes relacionats amb les mixetes,... i és que n’hi ha forces per tot arreu. De fet, la Queralt avui ha dit: portaré dos comptadors, el dels graons i el dels gats. S’ha descomptat en tots dos !!!

Un cop donem per acabada la visita a Kotor ens dirigim cap a Perast, però el dia s’ha anat tapant i està gris i molt lleig. Una de les activitats era agafar una barqueta fins una illa propera però no convida a fer-ho. A més estem cansats i tenim ganes de descansar. Com que l’allotjament el tenim a prop, entre Perast i Herceg Novi, deixem aquestes visites per demà i anem cap a relaxar-nos, que sembla que no però portem un bon tute de viatge.

P.N. Lovcen i Cetinje

Despertem a l’allotjament de la badia de Kotor on hi ha un parell de creuers enormes atracats al port. 

Creuem la ciutat de Kotor i prenem a mà esquerra una carretereta estreta però ben asfaltada direcció al Parc Nacional de Lovcen que tira muntanya amunt serpetentejant per anar guanyant desnivell, i de quina manera !! Són 25 revolts molt tancats (cadascún d'ells numerats) amb vistes cada vegada més espectaculars, començant per la badia de Kotor, el seu fiord i aviat fins al mar Adriàtic.

Hi ha algun valent que puja en bicicleta i d’altres que baixen més relaxadament. És el paradís dels que gaudeixen dels ports de muntanya amb bici, comences a Kotor a nivell de mar i pots arribar amb poc menys de 30 km fins als 1.657 m, al cim Jezerski Vrti. En Marc ho ha intentat amb tota la família a sobre !!! ;-) je, je,je

Pel camí ens creuem amb un parell de camions formigonera que baixen.... obres a la vista!!. I així és, aviat l’asfalt desapareix i ens trobem enmig d’una obra d’ampliació de la calçada, enormes màquines de moviment de terres treballant, sense senyalització i sense fer desviaments, nosaltres conduint per allà al mig, això és Montenegro !

A mitja pujada dues retros picant un talús i bloquejant el pas. Prenem paciència tot esperant a que les màquines enderroquin talús l’estona que considerin necessària, mentrestant en direcció contraria hi ha un cotxe impacient, d’on ha baixat una dona rossa i se’n ha anat directament a parlar amb el maquinista a demanar-li que pari de picar i s’apartin les dues màquines. El retrista la mira amb indiferència, segueix picant i ella marxa indignada. A nosaltres la situació ens sembla surrealista, tenen amplada suficient per haver fet un pas alternatiu i que no es doni aquest conflicte. Als pocs minuts, les màquines s’aparten i ens deixen passar. Si això ho han de fer cada 10 minuts,... el rendiment diari deu deixar molt que desitjar i potser si que es plantegin adequar el sobreample ja existent... o no. Per concloure, només dir que qui vingui l’estiu vinent, trobarà una fantàstica i ampla carretera per accedir al Parc Nacional de Lovcen.  (l’antiga era molt estreta i ja no en queda pràcticament res).

L’entrada al Parc Nacional costa 2€/persona i com està essent habitual et trobes un guarda forestal amb un cotxe en un costat de la pista que et cobra.

El cim més alt del P.N. Lovcen és Crna Gora (1.749 m), que traduït significa Monte Negro (muntanya que va donar nom al país) i per això és un lloc molt especial per a tots els montenegrins.  

La visita a Lovcen la limitem, a part de la carretera panoràmica, al Mausoleu de Njegos i no pel mausoleu en si sinó per les fantàstiques vistes que hi ha de tot el parc i de la Badia de Kotor. Es tracta del segon cim més alt del parc i per arribar-hi cal pujar 461 graons per dins un túnel o be pujar per l’exterior (muntanya). Abans del túnel hi ha una guixeta indicant preus però és buida. Ningú pren el túnel de pujada perquè ningú vol pagar. Després diuen dels catalans... Una vegada dalt, veiem que només cobren entrada si entres al mausoleu, independentment de si has pujat per fora o pel túnel.

Les millors vistes des de dalt son des de darrera el mausoleu, en un mirador, però per anar-hi ara si, cal pagar l’entrada del mausoleu (3,5€/adult i 1,5 €/nen). El mausoleu no ens interessa, de fet desconeixem les heroïcitats de qui té els honors de ser-hi enterrat i ens indigna una mica que vinculin una cosa amb l’altra.

En Marc veu que hi ha un senderó a mig vessant enganxat al costat del mur del mausoleu que possiblement porta al darrera d'aquest i pots arribar al cim a veure les vistes per l’oest. Les nenes ens quedem contemplant les altres vistes i a la poca estona salta una alarma. És culpa d’en Marc, es veu que hi ha detectors de presència (darrera a l’únic arbre que hi ha al costat del senderó) per evitar que ningú accedeixi al mirador posterior sense pagar entrada!. En Marc torna indignat i amb raó, hem pagat entrada al P.N. i volem accedir al cim !. L’orgull ens pot i no paguem l’entrada (ens quedem sense la darrera vista d'ocell).

Durant la pujada hi ha un munt de fites de pedra indicant el camí, la Queralt també en vol fer una, entre d'altres figures, pel que juguem una mica amb les pedres i tirem avall cap a Cetinje, on dinarem.

Anem al Kole, un restaurant que surt tant a la Lonely Planet com a la Bradt i que trobem només entrar al poble. El Marc es demana una hamburguesa gourmet i n’hi porten una de gairebé 30 cm de diàmetre, val a dir que molt bona. Aquest montenegrins fan els plats massa grans!!.

Abans de visitar Cetinje ens arribem a les coves de Lipa, a escassos 4 km de la ciutat. Estan obertes de 10 a 16 hores i no volem fer salat. Són les 14.40 h i per sorpresa nostra a les 14:30 han fet una visita, la propera i última no és fins a les 16h. Hi ha una molt agradable terrassa amb un cafè per esperar, però vista la proximitat amb Cetinje tornem per visitar-lo i així després de les coves ja podem tirar cap a l’allotjament.

Cetinje respira un aire d’haver sigut molt important en el passat i ara s’ha quedat essent un poble secundari però interessant d’aturar-s’hi. Us assegurem que la visita es pot fer a peu i ràpida si el que es vol es emportar-se una impressió i no aprofundir en res. 

Ulica Nejgoseva és el carrer principal, peatonal i on s’aglutinen els principals edificis: Acolorides façanes de cases, alguna mansió abandonada digne de fer una peli de terror, mansions avui dia reconvertitdes en edificis públics, antigues ambaixades, cafès, botigues... A destacar, el museu nacional, l’ambaixada francesa obra art decó de renom i a pocs metres també el monestir de Cetinje.

Passejant veiem com un home es prepara pel dur hivern tallant llenya. La Queralt li fa gràcia i s’ho mira, al ‘llenyataire’ li fa gracia la nena i li deixa la destral per a que ho provi. Pobreta, no podia ni aixecar-la !!!

Visita ràpida, tranquil·la i molt agradable.

Tornem cap a les coves per arribar puntuals. Les entrades ja les hem comprat abans i no son econòmiques (10,90€/ adult i 6,90 €/nens a partir de 5 anys). La visita és guiada i en anglès, dura gairebé una hora, hi ha un trenet que baixa fins a l’entrada de la cova i després de la visita et deixa de nou dalt.  Cal anar abrigat perquè la temperatura a l’interior és d’uns 12 graus.  La longitud total d’aquestes és de 2,5 km (la visita molt més curta), plenes de sales d’estalactites i estalagmites i grans colades de travertí.  No són res del l’altre món però estan ben il·luminades i hi ha algun racó bonic de veure.

Tornem fins l’allotjament, els dies ja s’escurcen i ens passarà com ahir, que poqueta estona tindrem de llum solar per gaudir de la piscina amb vistes a la badia de Kotor !.

Costa de Budva

Deixem l’allotjament fantàstic amb la pena de no haver-lo pogut gaudir amb la plenitud que mereixia, però amb agraïment per haver pogut fer el necessari descans d’ahir estirats amb una fantàstica brisa i bones vistes. Pels que ens seguiu haureu vist que amb data d’ahir no hi ha publicació, i es que ahir tots tres vàrem necessitar tenir el w.c. a prop i assaborir un bon arrosset bullit i suero oral tot el dia. Petits peatges del viatger...

Avui ja més recuperats ens intentem posar al dia amb el que volíem visitar ahir, comencem pel Stari Bar, és a dir, l’antic poble de Bar situat a 5 km de l’actual Bar el qual no té cap interès especial.

De l’antic Bar se’n conserven part de muralles, de cases, d’esglésies (la majoria ja reconstruïdes) i que val la pena visitar. Només arribar per aparcar en un carrer proper a l’aparcament regulat ja ha vingut un noi i ens ha cobrat 1€ (per tot el dia). Ens ha donat tiquet i tot. En fi, mai saps si t’estan prenent el pèl o no i acabes pagant. Enfilem a peu el carrer principal que condueix a l’accés, no té pèrdua, només cal seguir les botigues de souvenirs.

L’entrada costa 2€ per adult i 1€ nens però no ens cobren per la Queralt. Deu ser nens més grans...  Al costat de la guixeta on venen els tiquets hi ha una litografia on es veu com era Bar dins les muralles, realment molt poblat. Hem pogut passejar per tot arreu, entrar a moltes cases, banys turcs, esglésies, sota muralles, i molts racons com si els estiguéssim descobrint per primera vegada nosaltres i és que està tot molt poc senyalitzat i deixat en el sentit que hi ha pedres i rocs enmig de pas i de vegades no és gens evident per on passar i per on no.

Feta la visita i de nou al cotxe, ens dirigim cap al nord tot resseguint la costa de Budva. En aquesta direcció a 6,5 km de Bar també és interessant visitar, a qui li agradin les runes, la fortalesa de Haj-Nehaj construïda pels venecians durant el segle XV per defensar la seva frontera sud de les invasions turques otomanes.

Per accedir-hi cal pujar a peu un fort desnivell durant uns 30 minuts per un corriol perdedor fins arribar a la fortalesa. Tot i que estava prevista la visita, entre la xafogor que fa, que encara estem una mica dèbils del dia d’ahir i que ens costava de tirar quan s’havia que pujar escales visitant l’antic Bar... descartem la visita a la fortalesa de ‘Dragones y Mazmorras’. Ens sap greu ja que hem llegit que és molt recomanable i la vista ha de ser preciosa des de dalt, però avui no pot ser.

Seguim costa amunt fins a Sveti Stefan, una de les icòniques imatges de la costa de Montenegro juntament amb la badia de Kotor.

Sveti Stefan és un poblet-illa fortificat, unit a terra ferma per un estret carreró. Avui dia tota la illa és un luxós centre de vacances i l’accés només es permet a clients però contemplar-la des de la platja i el turó del davant és gratuït i és la manera de contemplar la bellesa en si d’aquesta illeta amb casetes de pedra en tot el seu perímetre.

Tenim sort de poder aparcar força avall en un dels carrers que baixen a la platja (sobre l’acera com és costum en els països visitats aquest any). De les dues platges que hi ha a banda i banda del camí que accedeix a l’illa, la de mà dreta mirant el mar és privada i d’ús exclusiu pels clients del complex, la multa pel seu ús és de 100€... la de mà esquerra és pública tot i que està separada en dues zones, la de tumbones i parasols de lloguer i la de “tot tu portes tu de casa”. Aquesta darrera opció és la nostra. I les vistes i l’aigua estan igual de bones que en les dues opcions anteriors. Hem estat una estoneta molt agradable.

Un cop refrescats, darrera la platja privada (que val a dir, estava completament buida...) surt com un camí de ronda des d’on contemplar la vista de l’illa del costat oposat o be per arribar-te a un altre platja ‘privada’ d’un altre hotel luxós. Abans d’iniciar el camí hi ha un parc infantil que ha sigut motiu de pausa.

Tot i que des de algun carrer elevat del poble es pot veure la típica estampa de la icònica illa, no és exactament la de les postals, així que mirem muntanya amunt i veiem dalt de tot una ermita que treu el nas. Revisem el maps.me i la localitzem, així que ens enfilem turó amunt fins a trobar-la i ara si, podem fer la típica fotografia que surt a tot arreu.

D’aquí seguim carretera de la costa direcció nord fins a Budva. Aquí, al contrari d’abans d’ahir amb Ulcinj, ha sigut entrar i ja ens ha agradat, tant la part moderna més endreçada urbanísticament i amb més bon gust com encara més la part antiga, que a la Montse li ha recordat moltíssim a Dubrovnik de quan va anar-hi a l’agost del 2008, però sense la gentada habitual i més petit. Hem pogut aparcar molt aprop del casc antic (1,5 €/ hora).

El primer que hem fet és anar a dinar, Budva és molt turístic i l’oferta és variada i els preus no son econòmics. No tenim la panxa per masses invents i anem a un restaurant italià que descobrim en un dels múltiples carrerons. Tot està molt cuidat. Mentre dinem cauen quatre gotes però això no impedeix que puguem seguir fent res.

Després de dinar recorrem els blancs i cuidats carrerons de marbre del casc antic de Budva, la ciutadella, les muralles i diferents esglésies i placetes que anem trobant pel camí. També ens acostem a veure l’escultura d’una ballarina nua que és un dels emblemes de Budva més fotografiats.

Des de la ballarina surt un camí penjat entre les roques i el mar que en uns 300 m caminant et porta a la platja de Mogren (diuen que està en el top 10 de les millors platges de Montenegro). La platja està dividida en dos, separada per un penya-segat que entra al mar, però que hi ha un camí per passar-hi (si fa bona mar). Aquestes roques ens recorden lleugerament als pancakes de Nova Zelanda. Les platges no son de sorra fina sinó grollera com a la costa brava i és d’agrair tot i que faci mal als peus. Sigui com sigui hem plantat tovalloles i ens hi hem banyat. Tot i que el cel a estones ennuvolat i que la sorra estava bruta de deixalles (tònica general de Bòsnia i Montenegro, tot plegat una mica brut) s’hi estava de cine. Val a dir que la orientació d’aquesta platja fa que sigui millor anar-hi als matins, per la tarda de seguida està en ombra. 

Deixem Budva molt contents, ens ha agradat tot i ho recomanem.

Marxem cap a la zona de Kotor on tenim l'allotjament per als propers dos dies, aquest cop també una oferta de temporada baixa amb piscina mirant cap als fiords. Avui està núvols i no veurem la posta de sol, potser demà !

De l'interior cap a la costa

Deixem Virpazar prenent l’estreta i vertiginosa carretereta direcció Godinje. Aquesta carretera va seguint en paral·lel al llac fins a tocar frontera amb Albània. Per posteriorment girar direcció la costa. Són 50 kilòmetres de ruta lenta però panoràmica. La carretera és estreta, mal asfaltada i sense contencions pels vehicles, sort que ens queda el llac a mà esquerra i son els conductors que van en sentit contrari els que s’han d’acostar al precipici. 

Les vistes a mà esquerra durant el primer tram son sobre el llac Skadar d’on ens emportem bons records d’aquests dos darrers dies. Al llarg del camí hi ha indicacions de moltes esglesietes, algunes accessible a peu, d’altres en cotxe i les de les illes del llac amb barca.

Per una estona deixem la carretera principal per baixar fins a peu de llac a la població de Donji-Murici. Baixant ens creuem amb un ramat d’ases i no ens adonem que portem les finestres obertes fins que la Queralt fa un crit des del darrera i és que n’hi ha un que feia el tafaner!.  Seguim avall fins a peu de platja del llac.  Com no podria ser d’una altra manera, pare i filla remullen els peus. Davant nostre tenim la petita illa de Beska amb un monestir com a única construcció. Només s’hi arriba amb barca, o nedant, però a la platja només hi ha un pescador feinejant amb la barca amb zero intencions de conversa.

De nou en ruta xino-xano, ens aturem per dinar a Ostros al restaurant que des de fora ens fa més el pes. Mengem un formatge de cabra casolà boníssim acompanyat de tomàquet amanit i uns calamars a la brasa. Seguim ruta endavant i la carretera es posa cap a l’interior canviant per complet la vegetació i paisatge. Ens trobem un fantàstic bosc de castanyers gegants i la Queralt gaudeix enfilant-se dalt d’una branca enorme.

Seguim i ens aturem a un mirador on acaba la carretera de la costa del llac del  P.N. de Skadar. Des de dalt del penya-segat del mirador, cap a la seva vessant sud ja és Albània. A partir d’aquí ens dirigim cap a la costa del mar Adriàtic fins a Ulcinj, el poble de més al sud de Montenegro.

La primera impressió d’Ulcinj no ens agrada, està massificat de gent, apartaments, locals d’oci, ... és com ‘Lloret de Mar’. La típica població de platja que ha crescut urbanísticament de forma massiva i sense ordre ni concert, ple de gent, motos i cotxes per tot arreu,... tot plegat una mica caòtic per acontentar un tipus de turisme. Així que decidim només anar a visitar el casc antic, la resta des del cotxe ja ens hem fet una idea.

Per aparcar decidim pagar, només hi ha dues tarifes, 12 h o 24 h... Intentem pagar-ne només una, però no cola. Paguem els 3 € que demanen per les 12 h, mentre visitem força ràpidament el perímetre emmurallat del Stari Grad (casc antic), contemplem les vistes,... i ens perdem i retrobem pels carrerons del casc antic. Val a dir que excepte les muralles i l’església no queda res del poblat original, la part interior de les muralles són exclusivament restaurants i cases d’apartaments ‘noves’, arreglades amb més o menys gràcia i simulant el casc antic.

Al marxar, ja amb cotxe, ens trobem amb un embús dins el mateix poble, és l’hora que surten els homes de la mesquita i es forma un autèntic col·lapse de cotxes mal aparcats, motos contra direcció, tothom caminant per on vol, ... finalment amb paciència, sortim de Ulcinj.

Tot i fer la carretera que voreja el llac Skadar, per nosaltres no val la pena venir a visitar Ulcinj. Excepte que el Copa Cabana Beach i derivats sigui del vostre interès, per sort sempre hi ha gustos per tot.

Prenem la carretera de la costa direcció Bar, estem força cansats de tant de cotxe i deixem per demà la visita al Stari Bar (esperem que sigui millor que Ulcinj, que hi hem anat recomanats per la Lonely Planet, doncs basant-nos amb les fotos que hem vist per internet fa més bona pinta). L’allotjament el tenim a mig camí entre Bar i Budva, en un resort que al ser setembre (ja és temporada baixa) hem trobat a un preu assequible. Arribem justets per contemplar la posta de sol des de la fantàstica piscina desbordant amb el mar a l’horitzó. Sopem a la terrassa de l’apartament amb una brisa molt agradable.

Avui ha sigut un dia de tot una mica, però bàsicament de traspàs per moure’ns de l’interior cap a la costa, on rematarem les nostres vacances a Montenegro.

Parc Nacional de Skadar

Estem a un dels llocs que cal visitar si es ve a Montenegro, el Parc Nacional de Skadar i el seu llac. És el llac més gran dels balcans i la part de la riba sud-est pertany a Albània.  En el costat de Montenegro (2/3 parts) el llac queda protegit dins els 400 Km² de Parc Nacional amb un hàbitat d’aus dels més importants d’Europa. A part de l’interès per la fauna, el paisatge en si és molt bonic, sobretot els diferents illots així com el gran meandre del costat nord-oest. Situat al sud-est del país entre la platja i l’alta muntanya amb múltiples activitats per fer: pesca, bicicleta, rutes gastronòmiques i vinícoles, observació d’aus, senderisme, visita a monestirs i fortaleses,... per a tots els gustos!.

Nosaltres avui hem decidit arribar-nos a la riba nord-oest fins al poble de Rijeka Crnojevica, on el llac s'estreny i es converteix en el riu Crnovjevica. Aquest poblet, avui dia ben tranquil, durant el segle XIX i XX va ser un centre d’exportació de peix fumat molt valorat en el mercat italià. Destaca avui dia pel pont Danilo a l’entrada del poble i les barquetes dels tours juntament amb caiacs que pots llogar per conèixer el P.N. des de l’aigua.

Ahir la propietària de l’allotjament on estem ens va fer cinc cèntims dels tours amb barca que sortien de Virpazar però no ens van convèncer (molta estona per llac obert, sense interès per nosaltres). Només arribar a Rijeka, se’ns ha acostat un noi tot educat i mapa en mà ens ha explicat quines opcions podíem fer amb ell: a on ens podia portar, què veuríem i quanta estona hi estaríem així com els diferents preus. Com que anàvem sols amb ell hem decidit començar per la ruta curta de 45 minuts i en funció de com ho veiéssim (sobretot si la Queralt es cansava...) tornar o bé anar allargant la ruta. Hem agafat una mica de menjar per si la ruta finalment s’ampliava i cap a la barca hi falta gent!.

Avui fa un dia de sol i calor important però dalt de la barca navegant la brisa fa que sigui molt suportable. La Queralt ha començat a disfrutar-ho des del primer minut i la primera etapa que era recórrer el meandre ha estat superada amb èxit i hem dit que seguíem. Així que ens ha portat cap el que ells en diuen, “l’Amazones”, teníem por que fos com el Niagara d’ahir...jajaja però ha estat xulo. De sobte i a poca velocitat hem començat a entrar per un passadís estretet entre la vegetació que després ha desembocat de nou a llac obert. Està ple de nenúfars. A la Montse li agraden molt, sobretot la flor de lotus però a la velocitat que anàvem era complicat fotografiar-la i quan li demanavem al noi que afluixés ritme per fer la foto quan en veiem una, amb la inèrcia que portava la barca ja no era possible fer-la. De totes maneres, estem ja a setembre i ja no n’és època (n’hem vist poques).

Al cap d’una hora hem superat la segona etapa proposada, la Queralt estava feliç com un pèsol dalt de la barca, dibuixant el que veia (ella també fa el seu bloc...) i hem allargat l’excursió donant la volta a l’illa Andrijska gora sortint a la zona del llac gran, acostant-nos al poblet de pescadors de Roganl i finalment desfent tot el camí de nou (en total més de 25 km i dues hores de barqueta).

Ah, per cert, aquí l’entrada al parc nacional només la cobren si vas pel medi aquàtic, per carretera no hi ha guàrdia forestal, però només sortir de Rijeka Crnojevica i des de la barca a la barca-forestal ens han cobrat 4€/adult per l’entrada.

Sortint del passeig, hem anat a dinar una mica lleuger a un restaurant amb ombra a tocar del pont de pedra. Estem a 37 graus !

Deixem Rijeka i conduïm direcció Karuc, un poblet de pescadors que està a pocs kilòmetres de Rijeka. Val a dir que les carreteres són tant estretes i malmeses, així com panoràmiques, que per fer pocs kilòmetres es triga molt. De totes maneres quan s’està de vacances el temps afortunadament es torna més relatiu. Pel camí ens aturem a un mirador (2 pams de grava de sobreample de carretera) per veure ara, des de la muntanya, el meandre per on hem navegat, on s’aprecia perfectament i és una imatge molt típica del llac Skadar.

A Karuc fem un ràpid tomb pel petit poble, que val a dir que no te res, és molt més bonic a vista d’ocell des de la carretera amb les muntanyes i el llac que l’envolten. De nou al cotxe ara fins a Dodosi on hi arribem ben acalorats i anem directes al bar-barca que hi ha arran del riu, a costat d’un pont a prendre un refresc. Quin dia d’estiu que està fent !. Hi ha gent que es banya al riu però té un color força amarronat que no convida massa a posar-s’hi, tot i que la Queralt evidentment hi suca els peus.

Volíem visitar les coves de Lipa i Cetinje però son les 5 de la tarda i les coves tot i obrir cada dia ho fan de 10h. a 16h. així que ho deixarem per més endavant si és possible.

Preguntem si tenim possibilitat d’arribar a Zabljak Crnojevica amb cotxe i ens diuen que si tot i que als mapes i navegador no surt cap carretera...

Creuem l’estret pont del riu i prenem una pista de terra, als pocs metres no sabem cap on tirar, no hi ha cartells i no es veu camí... així que preguntem! Preguntant es va a Roma. I un senyor ens dona les indicacions amb italià, que si ‘Destra’ per aquí, ‘Sinistra’, ‘piano piano’ que hi ha bonys...  Així que nosaltres amb un ‘Grazie mille’ i ‘Ciao’ ens acomiadem i aventurem a creuar una zona inundable en busca del Zabljak Crnojevica, tot per evitar-nos més d’una hora de carretera estreta desfent el camí fet des de al matí.

Ens hem trobat ramats de vaques dispersos que els hem viscut com aquell qui fa un safari rural. El castell de Zabljak dalt d’una penya ha ajudat a orientar a l’expert conductor, perquè val a dir que alguna ‘Sinistra’ jo l’hagués pres ‘Destra’ !.

De Zabljak ens arribem a Vranjina que juntament amb Virpazar (on dormim) son els dos centres turístics amb més quantitat d’allotjament i oferta de restauració del llac. S’està ponent el sol i tenim ganes de pujar fins a un mirador entre Virpazar i Godinje per veure el llac des d’un altre punt de vista. Donem per acabada la jornada fent una volteta pel poble de Virzapar i cap a l’allotjament a descansar, demà rematarem el P.N. cap a la riba sud-est fins a tocar a Albània.

Monestir d'Ostrog

Deixem l’allotjament de casa el Petar, el fantàstic amfitrió de Kolasin. Avui sortim tard, no se’ns han enganxat els llençols sinó que avui podríem dir que tenim el programa prou relaxat i ens ho podem permetre.  Dia de cotxe i transció cap al sud del país.

Abans de res, anem a la benzinera que ahir ja vàrem venir des d’Andrijevica amb reserva... Aquí el preu de la benzina SP95 (1,38 €/l) és més econòmic que el gasoil, a la inversa de casa nostra. Tot i així la diferència de preu no és gran, al contrari, aquí a Montenegro és un xic més car que a casa i força més car que a Bòsnia i Hercegovina. Sort que el VW Polo de lloguer que portem és un “mecherito”.

De Kolasin prenem la carretera direcció Podgorica (capital del país). Fem una primera parada al monestir de Moraca, situat a la part alta del congost del riu que dona el nom amb monestir. És un dels edificis més importants de Montenegro de l’edat mitjana, datat del 1252. Es tracta d’una església Ortodoxe d’una sola nau, a diferència d’altres de la zona, amb l’interior completament pintat, tant parets com sostres.

L’entorn és preciós, tot el perímetre de muralla entre el monestir i l’església es un jardí molt bonic i molt cuidat, amb un gran hort, arnes per les abelles i extensió de gespa amb moltes flors de molts colors. Ah, i també hi ha una zona d’ombra al costat d’una font amb una planta enfiladissa que té un fruit que no sabem ben bé quin és.

A l’entrada sud hi ha un petit taulat que protegeix a quatre campanes accessibles a ser tocades. La Queralt s’enfila només veure-les i es posa a tocar-les. Un monjo, suposem que li diu ‘què fas tocant les campanes !’. Diem suposem perquè no l’entenem però per l’expressió és el que sembla (aquí molt poca gent parla anglès). La Queralt es queda molt parada i la Montse es disculpa però el monjo riu i ens segueix parlant com si l’estiguéssim entenent... ben amable ens deixa fer-nos una fotografia amb ell.  Aquests monjos vestits de negre, amb unes barbes tant llargues fan força respecte, la veritat.

Donem per acabada la visita, és ràpida. Per cert, me’n oblidava, cobren entrada (2€) però no és gens evident perquè no hi ha cap cartell i el noi que se’n encarrega sol estar a la botigueta de l’entrada del costat sud. De totes maneres hem vist que dona un vol pel jardí i cobra també als que entren pel costat nord.

De nou al cotxe seguim conduint i ràpidament ens finquem pel congost del riu Moraca, força imponent amb els 400 m de profunditat. Hi ha algun mirador per a poder parar, però sempre en sentit ascendent, i la precarietat de la carretera unida amb el trànsit de dissabte dels montenegrins que fugen de la ciutat ens fa impossible aturar-nos.

A la guia hem llegit que a uns 10 minuts des de Podgorica direcció Tuzi hi ha el que popularment es coneixen com a ‘Niagara Falls’.  Es tracta d’unes gorges del riu Cijevna amb un salt d’aigua que recorda, a molt petita escala, a les cascades americanes; sobretot a la primavera amb el desgel que és quan hi ha més aigua (foto extreta d'internet). Ara a l’estiu diu que la cascada acostuma a estar seca però la gent de la zona per refrescar-se es banya als gorgs del riu. Llegim que hi ha un restaurant amb el mateix nom que s’hi menja bé i que l’entorn és excepcional. Fa molta calor i és l’hora de dinar, així que decidim anar-hi.

No està gairebé ben senyalitzat, sort que amb l’app maps.me l’hem localitzat i hi hem anat directes. Ens esperàvem que estigués massificat, amb la calorada que fa i essent dissabte... però és que el riu està ben sec !!! Quina decepció, ja teníem coll avall fer un banyet. Per contra a la terrassa del restaurant s’hi està de cine, poca gent, un airet molt agradable i molta ombra. Francament només que el riu hagués tingut aigua suficient per fer un bany haguéssim triomfat com la coca-cola.

El cambrer és molt trempat i parla anglès tot i que el que acabem demanant amb el que ens porta no és el que ens imaginàvem.  És bo però n’hi ha massa. Ens està passant durant tot el viatge i no aprenem, generalment porten plats molt grans i feina té un per acabar-se’ls!. Els preus són molt assequibles i ben be amb un de sol podríem menjar tots tres.

De nou a la carretera, on creuem Podgorica que ni hi parem. Enlloc hem llegit res que ens fes el pes per anar-hi, i consultant avui amb en Petar (propietari d’on hem dormit) ens ha dit que no val la pena.

Ens dirigim cap a la visita estrella d’avui, el monestir d’Ostrog, portada de moltes guies i mapes de Montenegro.

Es tracta d’un monestir dins una cova al peu d’un penya-segat, construït al segle XVII. De fet hi ha dos monestirs, un a la part inferior de la muntanya que té una font que se li atribueixen propietats curatives i el de la part superior, que és la imatge més icònica, i que està com una façana a l’entrada de la cova.

Molts peregrins fan la penitència de pujar descalços entre els dos monestirs. Ho hem llegit a la guia i ho hem constatat. És un lloc de peregrinatge molt important de Montenegro que atrau a un milió de cristians ortodoxes cada any. De fet, creiem que hem agafat un dia de peregrinació o festa especial, ja que a l’esplanada prèvia a l’accés al monestir de dalt hi ha molta gent (de totes les edats) amb mantes, màrfegues i sacs de dormir que descalços han anat arribant i que han passat la nit allà o la hi passaran.

Ens acostem fins al monestir (amb cotxe i amb sabates) i ens posem a la cua per entrar. La Montse ha agafat un mocador per tapar-se el cap i espatlles i porta pantaló llarg i ample. No veiem que donin roba per tapar-se com a d’altres visites i és que aquí hi ha molt pocs turistes i molts peregrins, tots vestits amb pantaló llarg, mocadors, etc... bé, en Marc va amb pantaló curt però no ens han dit res...

La cua avança lenta i pel que deduïm és per entrar a una cova, la gent que en surt fa petons a les portes i ho toca tot. Ve a ser com a Montserrat quan la gent fa la cua per adorar la moreneta però veus la gent amb molt sentiment. Entrem un parell de passos de porta cap a una cova ben estrets i baixets i ens trobem dins amb un monjo vestit totalment de negre amb una barba blanca i llarga i una creu. La gent li fa petons a la creu així que dues persones abans que ens toqui el torn, fem mitja volta i sortim discretament fent el camí a la inversa i seguint la visita.

Per una escala es pot pujar fins una terrassa amb vistes. Aquest monestir és ben estret, és com una façana a dos metres de la roca. Fem una ullada ràpida a tot arreu i en sortim. La veritat, ens esperàvem una altra cosa.

Desfem la carretera passant per un pont provisional en obres que fa una mica de cosa creuar-lo, son travesses de fusta que es van movent. Una mica precari tot plegat amb un cartell abans d’entrar que et diu màxim 3 vehicles (o això entenem, aquí tot està escrit en ciríl·lic).  Passat Podgorica la carretera ja millora, ens dirigim cap a la zona del Parc Nacional de Skadar, on hem agafat allotjament dues nits a Virpazar per recórrer el parc.