'Culs de sac' entre Mostar i Jajce

Deixem l’allotjament de Mostar i ens dirigim cap al nord direcció al Parc Natural de Diva Grabovica. El paisatge ha canviat per complert i ens trobem en un congost muntanyós a costat i costat de la carretera flanquejats en tot moment per les aigües verdoses del riu Neretva. Aquesta zona és la frontera natural entre el clima mediterrani i el continental, i realment es nota, avui estem de l’ordre de 10 ºC menys que ahir. 

Uns quilometres abans d’arribar a Jablanica ens endinsem per dins la vall de Grabovica. Aviat s’acaba l’asfalt i les pistes de terra donen sortida a diferents trekkings d’alta muntanya de durades a partir de les 3 hores i alts desnivells. Tot plegat sense infraestructura ni senyalització, pel que girem cua.

Reculem de nou a la carretera principal per anar fins a Jablanica, on ens aturem per veure un pont enderrocat sobre el riu Neretva. Durant la Segona Guerra Mundial el pont va ser de vital importància per les tropes alemanyes que movien armament i provisions, raó per la que el cap d’estat Tito el 1943 va ordenar dinamitar-lo.  Es va convertir en un lloc tant icònic que l’any 69 es va reconstruir per filmar la pel·lícula La batalla de Neretva (amb protagonistes com Orson Welles), i es va dinamitar de nou per reproduir la realitat viscuda al seu dia entre les tropes nazis i els partidaris iugoslaus.  Es va deixar el pont al fons de la vall tal qual va quedar després de l’explosió, així com també es pot veure una locomotora tren i un canó.

Jablanica a més a més és coneguda pel xai rostit, hi ha nombrosos restaurants (tots amb el mateix menú) al llarg de la carretera principal que a mesura que arriba l’hora de dinar es van omplint poc a poc.

Seguim direcció Konjic per anar a veure el pont vell de pedra construït originalment el 1683 i destruït al març de 1945 per les tropes alemanyes. Només van subsistir les piles i tots els arcs van caure, però entre 2003 i 2009 es va dur a terme la reconstrucció que es pot veure actualment, col·locant sis arcs de pedra lleugerament punxeguts de llums variables entre 6,72 i 13,56 m. Abans de que el dinamitessin el pont era considerat el pont otomà més ben conservat i bonic de tota Bosnia i Hercegovina.

Konjic es prou bonic i agradable tot i que centrem la nostra visita només al pont i a degustar el nostre primer cafè turc, el qual hem trobat molt aromàtic i bo. Bé en Marc que s’ha emportat una mica de marro del fons l’ha degustat una estona més de camí a Jablanica de nou, jeje.

Ens aturem a dinar a un restaurant a peu de carretera proper a Jablanica que ens crida l’atenció perquè es veuen dues rodes girant 4 xais i un carretó ple de carbó que ajuda a que es rosteixin lentament (Restoran Sedmica). Tenim ganes de degustar l’especialitat de la zona. Ens decantem per una ració de 300 grams cadascú (també hi ha la opció de 1kg). La carn és molt gustosa, tendre i ben cuita i les patates, el tomàquet i el pa que ens han posat per acompanyar estan a l’alçada del xai! Molt recomanable!.  Ens feia gràcia també tastar el Burek, una espècie d’empanada amb forma com d’ensaïmada mallorquina i farcida de formatge blanc turc, carn picada i diverses hortalisses, però quan li hem demanat al cambrer si en tenien ha dit que no, que el Burek es pren per esmorzar! Així doncs queda pendent tastar aquest plat típic de la gastronomia otomana els propers dies.

Deixem Jablanica i ens dirigim fins al llac Ramsko, una zona de molta vegetació i ideal per pescar, navegar, passejar, .... En una de les illes del llac, que si pot accedir per una península artificial, hi ha un monestir franciscà. Hem anat a l’illa i hem passejat una mica i remullat els peus. Després hem intentat trobar el punt on fer la típica fotografia del llac Ramsko on es veu com la carretera comunica amb l’illa, però no l’hem trobat tot i les dues aproximacions sobre els turons més propers. Per fer-vos una idea, pengem una foto extreta d’internet (finalment creiem que està feta amb un dron...).

La zona és molt bonica, ens ha recordat a Suïssa amb les casetes amb els seus grans balcons plens de geranis ben florits (salvant les diferències amb els acabats de les cases). És una zona de vacances ben bonica i tranquil·la, això si, la carretera per arribar-hi...’se las trae’ !

De nou reculem fins a la carretera principal per dirigir-nos fins a Jajce, on tenim l’allotjament d’aquesta nit. Avui hem fet força cotxe i estem un xic cansats.   

            Imatge extreta d'intenet

Mostar i rodalies

Avui ens hem despertat com s’hauria de fer cada dia de les vacances, sense despertador. Gairebé eren ¾ de nou quan hem obert un ull, però com que el dia es presenta més relaxat que ahir hem fet mandres.

Al matí ens arribem fins a Blagaj, a tant sols 12 km de Mostar. Allà visitem la turística Tekija o casa monestir, construïda al segle XVI i situada al peu d’un penya-segat de 200 metres d’alçada, just al costat del naixement del riu Buna, una de les surgències més grans d’Europa amb un flux de 40.000 litres per minut (més gran que la del riu Danubi).

Comencem la visita creuant el riu Buna per una passera i anar a la riba contraria a la Tekija. Al final del senderó es pot agafar una barqueta i entrar dins la cova on neix el riu Buna (previ pagament). Nosaltres ens quedem dalt d’una roca fent alguna fotografia, però hi ha força gent i costa poder fer-ne sense que no surti cap espontani.

Posteriorment visitem la Tekija, (5 KM per persona i nens gratuït). Al entrar si vas de curt et fan posar unes faldilles per tapar les cames fins baix als turmells i a les dones a més a més un mocador per cobrir el cabell i el coll (sembla ser que anar amb tirants no és problema). Els nens i les nenes poden entrar tal com van i clar, a la Queralt això no li ha agradat gens i ens deia que perquè no ens podíem ‘disfressar’ tots tres... 

De la Tekija es poden visitar les diferents estances de la casa. Al sortir hem remullat els peus al riu Buna, val a dir que estava molt i molt freda l’aigua.

Tornem cap al cotxe i agafem una carretereta que s’enfila muntanya amunt fins que s’acaba l’asfalt, d’on surt una breu excursió per visitar la fortalesa Herceg Stjepan que hi ha just dalt del penya-segat per sobre la Tejika. Fa moltíssima calor (35 ºC) i les nenes decideixen que es queden al cotxe amb l’aire condicionat, musica,...  On aparquem surt un tallafoc que puja per la màxima pendent directe a la fortalesa, així com un corriol que va fent “S” per salvar els 100 m de desnivell fins dalt. En Marc ho ha provat tot, puja pel tallafoc i baixa pel corriol, tot amb poc menys de 30 minuts en total (inclosa la visita). A la guia posava de 45 a 60 minuts només pujar...

Tornem a Mostar, dinem i ens acostem fins al Stari Grad (casc antic), es reconeix perquè és on comencen els carrers empedrats amb llambordes o marbre. Allà el principal objectiu és veure el Stari Most o pont vell, un dels monuments històrics més famosos de l'antiga Iugoslàvia.

El pont, d’un sol arc, té una amplada de 4m, 30 m de longitud i fou declarat al 2005 Patrimoni Mundial per la UNESCO, reconstruït després que al novembre de 1993 durant la Guerra dels Balcans fos bombardejat juntament a les torres Halebija i Tara que el flanquejaven després d’haver estat dempeus durant quatre-cents anys.

Abans de creuar-lo, baixem a baix a peu de riu per tenir una vista del monument sencer (pont i torres) amb el Stari Grad de fons, a part de refrescar els peus.

El pont està ple de gent i habitualment al capdamunt un noi amb banyador, un dels saltadors que previ pagament es llença des del punt més alt fins 24 m més avall que entra a l’aigua. Hem pogut presenciar un parell de salts en directe, però no us sabríem dir el preu !.

 

Creuem el pont, fer-ho simbolitza creuar d’occident a orient, és com una cruïlla entre aquests dos mons. Un cop a la riba esquerra, al barri musulmà, ens hem sortit de la ruta turística per anar a visitar la casa Kajtaz, d’estil turc i la més ben conservada de tot Hercegovina (Patrimoni Mundial per la UNESCO). Ens l’hem trobada tancada per reformes i ens han dit que obrien d’aquí a dos dies... Durant el camí hem trobat algunes cases encara mig enderrocades o amb nombroses marques de metralla a les façanes de tot el que van patir durant els bombardejos de la guerra.

Tornem cap a la zona turística ara per recórrer el bazar o carrer Kujundziluk, el millor lloc de la ciutat per trobar pintures, escultures, artesans del bronze, catifes ....i demés souvenirs.  Comprem un iman ‘artesà’ per la nevera i un petit quadre que ens ha agradat molt, tot de la mateixa artista.

Al capdavall del carrer comercial es troba la mesquita Koski Mehmed-Pasha del 1617 on hi ha una fantàstica font d’aigua fresca on hidratar-se i rentar-se els peus abans de visitar-la (previ pagament de 6 euros per persona). Amb l’accés es pot pujar al minaret i contemplar les vistes posteriors al Stari Most. Nosaltres no hi hem entrat ja que per la foto del pont teníem el sol de tarda de cara.

Seguim passejant per carrerons i racons del casc antic fins que ens hem cansat i hem decidit, per votació popular, anar a l’apartament a descansar i acabar de passar el queda de tarda-vespre.

Hercegovina del Sud

 A 2/4 de nou hem deixat l’allotjament i abans d’agafar la carretera hem pujat dalt d’un turó sobre Trebinje per visitar el monestir ortodoxe de Gracanica. Ahir per la tarda quan passejàvem vora el riu el veiem però se‘ns va fer de nit, doncs a les 20h ja és ben fosc.

La visita és ràpida, gratuïta, i val la pena anar-hi tant per l’exterior del propi edifici i les pintures interiors com també per les esplèndides vistes.

Ja carretera i mapa en mà, ens arribem a les coves de Vjetrenica, hi arribem just a les 10 en punt. Les visites son guiades i comencen a les hores en punt (nens gratuït i adults 15 KM). A l’interior de la cova s’hi accedeix amb casc (pels nens o alçades inferiors a 150 cm no cal) i és molt recomanable portar roba d’abric, fins hi tot a l’estiu. La temperatura dins la cova és de 11,4 graus i bufa un vent constant de 15 m/s. El guia ens explica que la traducció del nom ‘Vjetrenica’ significa Coves del Vent, i és que francament hi ha una important corrent d’aire. Només cal veure els cabells i la cara de la Queralt per fer-vos-en una idea.

Hem enganxat un grup reduït i la visita ha estat àgil i amena. L’anglès del guia era entenedor i hem tingut la sort de veure una salamandra blanca (despigmentada) en un dels tolls d’aigua al fons de la cova. La visita ha durat uns 40 minuts.

Des d’aquí anem fins a Stolac, per nosaltres no té res que valgui gaire la pena, és prescindible, així que marxem cap a la necròpolis de Radimlja, on hi ha 122 làpides medievals “stećci” gravades amb escultures al s. XIII i declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. L’entrada costa 4 KM adults i nens gratuït. Estem a 35 graus, qui pogués tornar a la cova !!! La visita és rapideta a no ser que acabis jugant a fet i amagar entre les tombes i s’allargui una mica.

Comencem a tenir gana, i la calor és intensa ! Ens arribem al poble de Pocitelj, però abans de visitar-lo anem directes a un restaurant just a l’entrada de la muralla. Abans de res, demanem les begudes. En Marc prova la cervesa autòctona, diu que n’ha provat de molt millors..., per menjar demanem un parell de Cevapis, un dels plats típics d’aquí que consisteix bàsicament amb pa de pita i salsitxes amb acompanyament. Ens el serveixen amb una salseta casolana de pebrot vermell molt bona!. La calor és gairebé asfixiant i de sobte, s’ennuvola i comença a ploure, poca estona però ha estat un regal del cel. Els carrers per visitar Pocitelj son ben costeruts i amb aquella calorada només de pensar-hi se’ns feia una muntanya, mai tant ben dit !.

La característica principal del poble és la seva atmosfera otomana amb reminiscències arquitectòniques islàmiques del segle XVI, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO al 2011. El poble va patir molts bombardejos durant la guerra de l’antiga Iugoslàvia i ha estat restaurat recuperant la bellesa original.

Només començar a caminar carrer amunt, paradetes de souvenirs, fruita fresca, paperines de fruits secs i begudes ben fresques. Visitem la mesquita i seguim remuntant carrerons empedrats fins les runes de la torre de vigilància octogonal situada, com no pot ser d’altra manera, dalt de la muntanya des d’on es contempla el poble i tota la vall vorejada pel riu Neretva. Continuem per diferents carrerons empedrats i ens trobem una font d’aigua fresca! Oh, un autèntic regal, de nou la calor apreta fort. Més endavant ens topem amb la única venedora ambulant a aquestes cotes altes del poble ja poc turístiques i li comprem una ampolla de suc de magrana casolà ben fresquet. Parlem una mica amb la senyora i seguim els pocs metres que ens falten fins arribar a les muralles del castell, des d’on tenim una altra bonica panoràmica del poble amb les teulades de lloses de pedra i la torre de vigilància al costat oposat.

Tirem avall cap al cotxe. Posem l’aire condicionat. Estem ben acalorats però la visita la considerem obligada. Pocitelcj és molt bonic!

Seguint el nostre dia de contrast tèrmic, ara busquem de nou la fresca dirigint-nos cap a Kravica on hi passarem la tarda en remull.

Els salts d’aigua de Kravica és un lloc típic dels habitants de la zona per banyar-se, passar el dia,... amb 25 m d’alçada i al llarg de 100 m es tracta dels salts més impressionants i alts de tota Herzegovina on al seu peu, es forma una piscina natural ideal per refrescar-se. Cal pagar entrada (10 KM per persona, nens gratuït). Si es vol hi ha un trenet que baixa fins al peu de les cascades però tant sols son 5 minuts a peu i poca gent l’agafa.

Hi ha força gent sense ser cap aglomeració, l’espai és prou gran perquè hi càpiga tothom.  Passem per sobre una passera de fusta, deixem les coses en una vora i ens posem de seguida a l’aigua. Per sort està freda però és suportable, teníem por que estigués gelada i no ens poguéssim ni remullar. La Queralt disfruta enfilant-se per les roques mentre anem recorrent els diferents salts d’aigua. Ens ho passem bé i ens refresca molt després de la calorada passada a Pocitelcj.

Recollim, i fem els 30 km que ens falten per arribar a Mostar, on tenim l’allotjament reservat. Hi arribem que ja és de nit, està força mal il·luminat i els carrers no tenen plaques amb el nom. Decidim aturar-nos en una benzinera i preguntar, doncs no tenim ganes de donar voltes, estem cansats, el dia ha estat intens. Allotjament localitzat, les claus a sota la catifa (un clàssic) i cap dins, a descansar ! Demà més !.

Viatge pels Balcans

Volem amb Vueling de Barcelona a Dubrovnik (Croàcia) on lloguem un cotxe que ens acompanyarà 20 dies de ruta pels Balcans. Primer farem Bòsnia i Herzegovina, després Montenegro i si anem be de temps una miqueta de Sèrbia. Acabarem de nou allà on hem començat, a Croàcia. Per a poder treure el cotxe del país cal expedir el que es coneix com a Green Card, a la mateixa agència de lloguer de cotxes se’n encarreguen (60€).

Sortim de l’aeroport resseguint la costa direcció Dubrovnik i una mica abans d’arribar-hi prenem la carretera 223 fins a Ivanica, on hi ha la frontera amb Bòsnia i Hercegovina. Per sortir del país, a la duana, ens hem trobat tot just 3 cotxes al davant, per contra, els que volien entrar... ja podien anar prenent paciència, quina cua !. Prenem nota que per la tornada cal anar amb temps, no fos cas que perdéssim l’avió ! El policia ens ha posat el corresponent segell al passaport. La Queralt dorm però quan es desperti estarà molt feliç de tenir un segell més al passaport!, això que a Europa escanegin no li agrada gens i té ganes de col·leccionar segells !

El paisatge és un autèntic secarral i hi ha un incendi a prop que estan extingint, mapa en mà, seguim ruta fins a Trebinje, on passarem la tarda i hi dormirem!.

La primera impressió és que està tot una mica deixat, després un pensa en la guerra dels anys noranta (no fa tant) i com es deu recuperar un país d’una crisi així.

Anem a l'oficina d'Informació de Trebinje en ple centre per fer-nos amb un mapa. Tot seguit contactem amb la noia de l’allotjament (Airbnb) on descarreguem ràpid les maletes per sortir i aprofitar la tarda.

El poble és petit, es pot visitar tot a peu. Comencem per l’antic pont de pedra Otomà de Arslanagica. Remuntant la riba del riu Trebisnjica, una mica després de passar per dues nòries o molins d’aigua (símbol del passat d’Herzegovina), el veiem al fons completament reflexat a les cristal·lines i fredes aigües del riu! i sinó que us ho expliqui la Queralt que ha volgut remullar-se els peus. El creuem i tornem per la riba oposada que ens portarà directament al casc antic, on abans d’entrar-hi veiem com es reflexen les cases velles del poble que son arran de riu, la imatge que teníem gravada al cap de Trebinje.

D’aquí ens endinsem per carrerons del casc antic deixant-nos perdre una mica i descobrint racons ben bonics i més cuidats fins arribar al parc i a la rambleta que hi ha davant de l’oficina d’informació, que té uns arbres majestuosament enormes.

Anem a una casa de canvi per tenir divisa autòctona. Per cada euro ens donen 1,95 KM (Marcs), així que fer la conversació és fàcil, tots els preus per la meitat.

El primer lloc on ens aturem a gastar és un forn de pa que hem clitxat fa una estona i on tot té una pinta excel·lent, és hora de berenar! Hem fet bones adquisicions (grans i barates) que guardem en part per demà esmorzar!  Al sortir plou i ens aixopluguem sota els arbres, allà on sempre et diuen que no et posis quan hi ha tempesta,... jejeje. Son tant densos que allà a sota no hi plou i ens han servit de fantàstics paraigües fins al supermercat on hem entrat a comprar quatre coses per preparar-nos el sopar a l’allotjament.

Últim dia. Tot el que és bo s'acaba !

Quan comences a barrejar alguns records, a no recordar bé el nom d’un poble o allà on vas veure alguna cosa, així com dubtes si és dijous o ja és divendres, és quan te n’adones que ja portes uns quants dies de vacances. Son per això oi? Per desconnectar, per viure-ho tot d’una altra manera. Doncs bé, portem vint dies i ja ens queda lluny recordar. Bon senyal.

Fem les maletes, les deixem a recepció de l’hotel i sortim a fer ciutat. Passem pels Jardins Gamelin, on encara sona música. Volem anar a comprovar la ubicació de la parada de bus 747, que està a un carrer de l’hotel i és el que ens portarà a l’aeroport aquesta tarda-vespre. Davant mateix hi ha l’estació de metro Berry-UQAM per la qual passen 3 de les 4 línies de la ciutat. Comprem un abonament per tot un dia (24h - 10$ i inclou un viatge d’anada a l’aeroport. Fins a 5 anys, gratuït).

Baixem a Mont-Royal. Fa un dia de sol de tardor, aire fresc i sol radiant. Esmorzem en una cafeteria només sortir del metro.

Prenem l’avinguda du Mont Royal, ens aturem en una super-farmàcia. Ve a ser un supermercat que combina farmàcia i cosmètica. Pots comprar tant un raspall de dents com un pot de vitamines o una caixa d’ibuprofens, recorrent passadissos.  A la Montse li agraden molt els supermercats de l’estranger i abans de marxar volia entrar en un d’aquests per tafanejar coses que allà encara no ens han arribat, tot i la globalització actual. Ens hem firat un sabó de magrana.

Tot seguit des de la mateixa avinguda, anem fins la parada del bus 11 (també inclòs en el bitllet de 24h), el que puja fins al mirador de Chalet de Mont Royal. Un cartell adverteix que avui de 6 a 19 hores “Pas de Servei”. Al Mont Royal hi fan un Gran Premi de Ciclisme i està plè de tanques, gent, televisió, policia,... de fet no trobem manera de creuar el carrer i enfilar muntanya amunt a peu.

Finalment assumim que no pujarem a veure les vistes des de Mont Royal i passem una bona estona a les activitats que hi ha en paral·lel a la cursa (inflables, jocs de fusta, i un taitom interactiu amb un joc de tenis) i després una estoneta de parc infantil per la Queralt i escriure blog en un entorn idíl·lic. És diumenge, pla tranquil.

Mirem on dinar. A tocar tenim el restaurant Reservoir, ens hi acostem i està plè a vessar però hi ha una taula arran de vidres que sembla que ens estigués esperant. El soroll al local és considerable, per sort al cap d’una estona es comença a buidar una mica i s’hi està millor. L’oferta de plats no és gaire extensa però tot està molt bo i ben presentat. Es menja tipus brunch, hi ha oferta tant en dolç com salat i ens fa molta gràcia perquè ens expliquen la carta i els plats i cadascun d’ells ha sofert canvis: aquest enlloc de meló és amb maduixes, aquest enlloc de gambes és amb xai, l’altre hem canviat l’amanida per blat de moro saltejat, …

Des d’aquí sortim a fer més carrerons. Ens trobem el carrer Saint-Laurent també tallat al trànsit, amb musica i com si celebressin "la botiga al carrer" treient tot el stock sobrant de la temporada d’estiu. Per les cantonades dels carrers, hi ha molts murals de grafiti, alguns d’ells molt ben fets.

Seguim caminant cap a la Plaça Saint-Louis, on a mig camí ens aturem a una gelateria. La Queralt reclama un gelat de xocolata, com li arriben a agradar! I de fet, estan molt bons. 

Ens arribem fins a les cases victorianes de colors que hi ha a la plaça, on els veïns han muntat un petit mercat dels encants amb el sobrant de casa seva (llibres, bijuteria, gerros, roba, algun moble,...). 

Seguim fent carrers tot baixant per la rue Saint-Denis on prenem el metro de nou per acostar-nos a la Torre del Rellotge situada al port vell. Sortint del metro per arribar-hi caminem de nou per la cèntrica rue St. Paul fins el antic mercat, que destaca per la seva immensa cúpula platejada. Des de la Torre del Rellotge (tancada) veiem el pont de Jacques Cartier, el primer que vàrem creuar amb en George i de les primeres fotografies del viatge que tenim. És com anar a tancar el cercle.

  

Tornem a agafar el metro ja cap a l’hotel a recollir les maletes, però com que tenim encara mitja horeta aprofitem per fer alguns carrers del barri de Le Village (barri gay) i rematar el dia. Volem exprimir al màxim el temps.

Recollim maletes, bus 747 i en uns 40 minuts arribem a l’aeroport. Amb unes màquines ens treiem les cartes d’embarcament, les enganxines de les maletes i escanegem passaports i tot, lliurem maletes i cap dins! Anem bé de temps i ja tenim porta assignada. Allà aprofitem per mirar fotografies, escriure, mirar dibuixos amb la tablet,... ens relaxem tant que de sobte veiem que ja estan entrant a l’avió! L’espera ha passat volant. Ara si que això s’acaba. Marxem a casa amb les piles carregades i amb un munt d’experiències viscudes!  Gràcies per acompanyar-nos i esperem fer servei si algú s’anima a fer aquest viatge o part de la ruta (veure mapa aquí). Estarem contents d’ajudar si necessiteu quelcom. Fins al proper viatge!. Salut!

Montreal, c’est la vie.

Ens llevem a l’habitació d’un hotel i ens acabem d’ubicar sobre el mapa. Francament l’elecció de l’hotel ha sigut molt encertada, primer perquè ahir a la nit va ser baixar del bus i com aquell qui diu posar-nos al llit i avui perquè estem propers al centre i a peu ho veurem tot, i sinó tenim el metro també a la cantonada.

Ens arribem passejant fins al barri vell de Montreal. A les 11 hem quedat amb en John, el propietari de la caravana, a la plaça Jacques Cartier. Ve a ser com aquell qui queda al Zurich o a Canaletes a Barcelona.  Fa solet i la passejada és agradable. Tornem a la civilització, a trepitjar asfalt. És dissabte i passarem tot el cap de setmana a ciutat. No era el previst però ho aprofitarem al màxim. És el final de les vacances d’estiu!.

Ens trobem amb en John i anem a fer un cafè plegats en una cafeteria de la mateixa plaça tocant a baix al port.Li passem els papers del taller on hem deixat en George i xerrem una mica de tot. El noi és molt agradable. Ens acomiadem d’ell i agafem la Rue Saint Paul, el carrer principal del Vieux Montreal, és el més bonic. Pavimentat amb llambordes i ple de botiguetes i restaurants amb terrassetes molt agradables. Decidim dinar aquí, en un restaurant que fa cantonada amb el carrer Saint François. De fet son dos restaurants alhora de manera que pots combinar plats de les cartes d’un o altre restaurant. 

Sortim i seguim passejant pel barri vell, cap a la Plaça d’Armes on hi ha la basílica de Notre Dame. S’hi està celebrant un casament i per tant no podem entrar (6$  adult). Tot seguit agafem el carrer Saint-Jacques, que ve a ser el Wall-Street de Montreal i té edificis arquitectònicament singulars. Seguim fent carrerons fins la Place d’Youville on hi ha els fonaments de l’antic Montreal per arribar-nos finalment al port. Allà trobem un altre piano com el de Charlotte Town i la Queralt el toca ben bé mitja hora. No para i a estones sembla que domini i tot!. Encara haurem de canviar el violí i buscar un tros de paret a casa!. Diu que li agrada molt ...

Passegem pel passeig marítim tot observant els gratacels per un costat i l’edifici Habitat 67 que ja vàrem anar a veure el segon dia de viatge. Estem buscant una gelateria i no la trobem.

Creuem el barri antic i ens arribem al petit barri de China Town delimitat per les quatre portes d’arquitectura Ming. Una a cada extrem dels dos carrers que formen el barri xinès. Aquí de gelats res de res, així que ens dirigim cap al barri universitari. De camí entrem en un dels centres comercials soterrats que hi ha a la ciutat. Estan indicats amb un cartell blau amb les lletres “RES” i una fletxa indicant cap vall. Com qui indica l’accés del metro. Aquí si que trobem una bona gelateria!. Les botigues estan tancant i son tot just les 5 de la tarda !!!.

Des d’aquí anem fins la rue Saint Denis, el principal carrer del barri Quarter Latin i universitari. Quin ambient! El carrer està tallat al trànsit i hi ha fan moltes activitats a l’aire lliure, musica i jocs per a nens i grans. L’asfalt del carrer està tot pintat de vius colors. Fem de tot, des de minigolf fins a escalada passant per jocs i una mica de ballaruca!. La Queralt es queixava que estava cansada però aquí se li han passat tots els mals!.

Anem a l’hotel com el qui va a boxes, banyito, una mica de relax i de nou al carrer. Passem pels Jardins Gamelin on hi ha també molt ambient, música i locals diversos, però per sopar, anem al restaurant 3 Brasseurs a la rue Saint Denis, una cerveseria on a part de cervesa casolana de molts tipus (blanca, rossa, rosada, negra, afruitades,...) es pot menjar la típica Poutine Quebequesa, entrepans, amanides, hamburgueses, ... Mirant la carta a costat de la porta la Queralt deixa anar un ‘els nois de la caravana, mireu !!’. No li fem massa cas però té raó, ens trobem al John i la Hanna que estan entrant al mateix restaurant. Quina casualitat !!!

Ens quedem tots ben parats i amablement els hi diem que sopem per separat. Ha estat bé la coincidència però segurament preferiran estar tranquils un dissabte a la nit que no fer sopar de família ... Sopem molt bé i tot i que el servei també és correcte, hi ha molta gent i és una mica lent. Però ja ho diuen que qui va al bar no té pressa oi?.

Sortint passem pels diferents escenaris de musica en viu. Quin ambient! Això que hagi coincidit amb cap de setmana ha estat un casual bon encert!. Demà encara tenim gairebé tot el dia per acabar de conèixer més Montreal. Bona nit.

Dia perdut !!!

A les 8 del matí obren el taller, ja estem dutxats, vestits, esmorzats i obrim la porta de la caravana per preguntar si ja es poden mirar l’averia. Ens comenten que estan fins dalt de feina, és divendres i fins dimarts o dimecres de la setmana vinent no podran posar-s’hi!.

Així que cal activar el pla B. En George es queda aquí i nosaltres hem de buscar opcions per arribar fins a Montreal. La idea de tornar a aturar-nos a Quebec city i arribar-nos a visitar Otawa queda frustrada totalment.

Molt amablement la noia del taller ens acompanya fins la única companyia de lloguer de cotxes d’Edmundston. Pel camí ens pregunta si ja tenim reserva feta. Perdó?. Vàrem arribar ahir a les tantes i avui, francament pensàvem que passaríem el dia aquí mentre ens arreglaven en George... Reserva? Cal? No trobarem cap cotxe encara que sigui ben petit?. Doncs no. La noia de la casa de lloguer ens diu que no tenen res i menys per fer només anada i no retorn.

Preguntem pel tren. No n’hi ha. Bus? Ens diuen que si. Bé! La noia del taller ens acompanya fins l’estació de busos, pel camí deixa anar un altre comentari: no us penseu que hi ha un bus cada hora, eh?.

No son ni les deu del matí. El noi de la benzinera, que és on es treuen els bitllets i s’atura el bus, ens diu que hi ha dos busos que ens poden portar fins a Montreal fent canvi a Riviere du Loup. Un total de 6 hores i pico... El primer surt a les 17:40 i el següent a les 22:30. Sense dubtar-ho, agafem bitllets del primer.

La noia ens porta de nou al taller i ens posem a buscar hotel a Montreal prop de la terminal de busos. Arribarem a les 11 de la nit, hora de Québec, les 12 hora New Brunswick on som ara. Trobem a través del booking un hotel just a escassos metres de l’estació situada al barri del Quarter Latin, el barri gay de Montreal. Prou a prop també del centre i la ciutat vella per dissabte fer el turista xino-xano.

Fem les maletes, i preparem el dinar fent el que es diu una “neteja de nevera i congelador”.  D’entrant uns musclos al vapor amb llimona i all que vàrem comprar congelats a PEI i que no pensem llençar a les escombraries. També fem un parell de pizzes al forn de gas, que hi queden estupendes. I així amb tot el màxim de refrigerat possible.  Deixem arròs, pasta, alguna conserva, ... pel John i la Hanna (els propietaris de la caravana).

Endrecem tot plegat, revisem bé que no ens deixem res i a les 16h la noia del taller ens acompanya a l’estació del bus. Plou i tot és una mica ferragós. Quin dia!.  Fem un cafè al Tim Hortons tot esperant el bus. Arriba puntual. És ampli, còmode i amb wifi. Ha parat de ploure. Vinga va, ja estem a la carretera de nou!. Parada a mig camí, el temps just per canviar de bus sense temps per més i de nou tirada fins a Montreal.  Bona nit !