El cim del Spitzkoppe es considera l’ascensió més difícil de
Namíbia i per això atrau a forces escaladors. Rep el sobrenom de Matterhorn d’Africa, però la única
semblança amb aquest cim dels Alps és que s’alça de manera solitària i es
divisa des de molt lluny.
La llum de matí li dona un color ataronjat torrat fantàstic
a tot el massís. La Queralt salta del cotxe i es comença a enfilar per tots els
vessants dient: quin parc més xulo, vull escalar ! La roca granítica de tot el massís arrapa
molt i això li facilita enfilar-se arreu.
L’arc de roca és brutal i això que quan el veiem de lluny
hem començat a renegar que ens l’imaginàvem més gran. Ens deixem perdre per les laberíntiques roques del voltant, pugem i baixem pedres, creuem l’arc per sota, per sobre i
per tot arreu. Perseguim alguna bestiola que ens trobem ...
Per últim ja al cotxe de nou fem una volta circular per tot el perímetre del massís, veient-lo per cadascun dels seus vessants.
Satisfets de les excursionetes ens dirigim de nou cap a la costa atlàntica. La primera parada és per veure un vaixells embarrancat a la sorra i mig desballestat. Tot i el sol que fa avui, aquesta costa és molt traïdora ja que habitualment hi ha molta boira, i la terra ferma és plana i no ajuda als vaixells a tenir una bona referència quan s’apropen, de manera que és habitual al llarg de la costa, tant del tram del P.N. de Dorob com al P.N. Skeleton Coast més al nord, que es puguin veure restes d’uns quants ‘esquelets’ de vaixells que van tenir poca sort.
Vist el vaixell, continuem direcció al Cap Cross. A mig camí, passat Henties Bay, ens desviem de la carretera cap a la costa i ens aturem dalt del que seria un penya-segat de sorra arran de mar, és migdia i el cotxe es transforma en una food-truck per fer uns entrepans i dinar. A la platja hi ha pescadors i algunes famílies passant el dia, som diumenge.
Aquesta zona de la costa hi ha moltes salines i arran de
carretera s'hi troben tot de petites tauletes improvisades amb quatre fustes plenes
de trossos de cristalls de sal rosats i blancs amb petites guardioles on deixar
uns dòlars una vegada escollit el mineral que més et fa el pes si te’l vols
quedar. La Queralt en vol un i ... no para de llepar-lo !!!!
Resseguim la costa direcció nord fins arribar al Cap Cross, on hi ha la colònia de foques (llops marins) més gran de tota la costa de Namíbia. Un cop pagada l’entrada (80 N$ Adults, nens gratuït) la visita consisteix bàsicament en recórrer una passarel·la de fusta amb baranes arran de costa i veure’ls des d’allà estant a banda i banda d’aquesta.
Resseguim la costa direcció nord fins arribar al Cap Cross, on hi ha la colònia de foques (llops marins) més gran de tota la costa de Namíbia. Un cop pagada l’entrada (80 N$ Adults, nens gratuït) la visita consisteix bàsicament en recórrer una passarel·la de fusta amb baranes arran de costa i veure’ls des d’allà estant a banda i banda d’aquesta.
N’hi ha milers i es que és una zona de criança concentrada
en aquest punt degut a la gran presència de peix. Llegim que especialment
mengen calamar.
Van fent sorolls com si fossin un ramat d’ovelles, la
Queralt i el Marc intenten conversar-hi responent-lis amb els mateixos sorolls,
quin riure, ah i també fan mooolta pudor. En un blog preparant el viatge vàrem
llegir que era recomanable untar-se sota el nas amb ‘Vicksvaporup’ per olorar a
mentol, dissimular la pudor de les bèsties i així fer la visita més suportable.
Comprovat, funciona, preneu nota.
Avui dormim al campsite que hi ha dins el Cape Cross Lodge,
per sort, tot i estar prop de la colònia de llops marins ja no s’olora la seva
fortor.
Arribem i ens comuniquen que tenen problemes i internet no
funciona, francament és complicat trobar connexió i que funcioni (la velocitat
ja és un altre història).
1 comentari:
Familia, quin viatge!! més espectacular, disfruteu moltissim! Una abraçada forta, Gemma.
Publica un comentari a l'entrada