Dunes: Sesriem i Soussvlei

Deixem el càmping i ens dirigim a veure una de les visites estrella del viatge, les dunes del desert del PN de Naukluft .

Com que no vam trobar allotjament dins del PN ens ha tocat matinar per aprofitar el dia. El camí fins a Sesriem és molt maco, anem sols per les gravel roads gaudint del canvi de llum a mesura que s’aixeca el dia. A mig camí veiem com una girafa treu el nas entre els matolls, és la primera que veiem del viatge. Ens aturem i el Marc s’hi acosta especialment i de manera molt silenciós, també observa una espècie de conill de grans dimensions, conegut com a llebre dels matolls que se li queda parada davant seu. Jo crec que la llebre es va quedar més sorpresa que el Marc. 

Finalment arribem a Sesriem, les portes a Sossusvlei (PN de Naukluft), amb una extensió de 32.000 km2, aquest mar de sorra que el vent va pentinant constantment i canviant-ne el seu perfil té dunes de fins a 325 m d’alçada, que es diu aviat!. Degut a la llum constantment se’n canvia el seu color de manera que si vinguéssim d’aquí 6 mesos de ben segur que les veuríem diferents i és que son dunes dinàmiques!.

Passada la porta d’entrada i pagar 170 N$ (80 N$ adults i 10 N$ cotxe) et faciliten una fotocòpia d’una fotocòpia, d’una altra fotocòpia que no va sortir gairebé amb un mapa i una informació de ben poca ajuda però a nivell esquemàtic ve a ser una carretera de cul de sac de 60 km de llarg.

Prop de l’entrada hi ha el canó de Sesriem el qual no és massa impressionant ni diferent dels que podem tenir a casa nostra i e descartem d’inici deixant

-lo per la tarda si ens queda temps.

Passat un mirador (km 25), a uns 41 km hi trobem la primera gran duna, hi ha cotxes aparcats i nosaltres impacients hi aparquem pensant que és ja la famosa Duna45.  Baixem del cotxe, ens calcem i ens dirigim al peu d’aquesta per afrontar la seva ascensió. El vent és considerable però tot i així enfilem duna amunt, cada passa s’enfonsa el peu i llisca enrere, fa molta calor i la pendent és empinat i resulta esgotador. Pugem per l’aresta on trenca el vent, tal com si féssim una ascensió per una cresta nevada. Gairebé al capdamunt, la Queralt i la Montse decideixen baixar i el Marc segueix fins arribar al cim.

Esgotats però satisfets de la gesta, arrenquem de nou al cotxe i passem pel PK 45 on si que hi ha la famosa Duna 45, aquesta si, la d’abans és per impacients, ells no s’han equivocat al mapa jajaja.

Finalment a uns 60 km des de l’entrada finalitza l’asfalt, si si, des de l’entrada al PN hi ha un flamant asfalt en tota la carretera. Sorprèn perquè per arribar a l’entrada és carretera de grava i a l’interior no. Quines coses...  En aquest punt hi ha un aparcament per cotxes on només es permet continuar als vehicles 4x4, la resat han de prendre una de les guagues 4x4 gestionades pels guardes dels NWR .

Hem desinflat les rodes del cotxe fins a una pressió d’ 1,2 bars per facilitar la circulació pels camins de sorra. Amb el cotxe anem seguint roderes per la finíssima sorra envoltats d’enormes dunes de sorra ataronjada que el vent va perfilant.

Arribats al final hem baixat del cotxe per estirar les cames per la sorra però la calor és insuportable i es fa molt dur. Hem vist òrix campant lliurament i buscant molt intel·ligentment l’ombra.

Agafem de nou el cotxe i reculem per un altre traçat de roderes fins a l’accés del Deadvlei, on cau un sol de justícia. El cartell indica que cal caminar 1,1 km tot seguint les marques per arribar-hi. No hi ha cap marca, no cal que les busqueu... es marxa sorra enllà perpendicular a l’aparcament deixant sempre a l’esquerra la Gran Duna o Big Daddy (no cal pujar-la), tot i així per sort és força turístic i només cal seguir algú o les petjades de la sorra si el vent no les ha esborrat.

El paisatge una vegada s’hi arriba és fascinant, amb 4 colors i una gran simplicitat: el cel blau, les dunes de sorra torrada, la base de terra blanca i el marró dels arbres secs i petrificats. Res més. Preciós.

Hem d’anar tornant, no dormim a dins el parc i la porta es tanca a les 18h. De tornada contemplem la Big Daddy, que és la duna més gran de la zona, el paisatge de l’entorn i finalment la duna 45 on encara hi ha gent pujant i baixant.

A la porta del parc comprem aigua i begudes per refrescar-nos, estar al desert en plena onada de calor és portar el cos a condicions extremes però la impressionant bellesa compensa l’esforç.

Anem a dormir a una granja on vàrem trobar lloc uns quants km enllà i que tenen zona d’acampada. Tot i que Sesriem està plè d’allotjaments, tant lodges com per campistes com nosaltres, les reserves cal fer-les amb molta anticipació doncs gairebé tothom que viatja a Namibia no s’ho perd.

Arribats al nostre allotjament, al mig del no res, muntant la paradeta s’ha caigut la bombona de càmping gas al terra i s’ha doblegat el plat del cremador. En Marc intentant arreglant-ho s’ha trencat i ha sortit el plat volant cap al seu front fent-se un tall. Sort que tenim farmaciola a la maleta i tot ha quedat en un ensurt!. A la granja fan sopars però és a base de bufet lliure i no ens ve massa de gust, per sort a la parcel·la del costat hi ha uns italians que ens deixen el seu fogonet per cuinar. 

La dutxa ens deixa nous però tot i així, estem cansats i ens enfundem dins les tendes ben aviat. Això que es faci de nit tant aviat ens té els horaris canviats. Sembla que ens espera una nit força ventada, les tendes comencen a gronxar-se.